Els entorns personals d’aprenentatge no deixen de ser, al meu entendre, tot allò del que ens nodrim per aprendre. Ja siguin experiències pròpies, fonts d’informació i òbviament l’entorn social que ens envolta i amb el que interaccionem cada dia.
Antigament aquests entorns estaven molt més limitats i acotats que no pas en l’actualitat. L’aparició paulatina de noves teconolgies primer, internet després i finalment les xarxes socials , ha suposat un canvi de paradigma no només en la manera com s’ensenya, sino en les possibilitats que obre a l’hora d’aprendre,
Si anys enrere un dels grans problemes que ens trobavem a l’hora d’aprendre eren les nostres pròpies limitacions ( físiques, personals, socials, culturals, etc ) en l’actualitat el problema ha fet un gir de 180 graus i es troba precisament en l’excés de facilitats per accedir a tot tipus d’informació, en diferents suports i en la dificultat per filtrar-la adequadament.
Des del meu punt de vista cal diferenciar els entorns personals d’aprenentatge (EPA) d’aquells profesionals que es dediquen a la docència, dels EPA d’alumnes en àmbit escolar. Ja que als primers se’ls hi pressuposa un formació prèvia i el fet d’haver pogut dissenyar els seus EPA en base a uns objectius concrets. Mentre que als segons, i tot i que molts d’ells son molt més competents d’es d’un punt de vista digital que molts professionals de l’educació, no tenen els coneixements previs ni uns objectius per assolir prou ben definits a l’hora d’aprendre. Entenc doncs que tots aquells que estem en el primer grup tenim una responsabilitat en la creació dels EPA dels nostres alumnes en tant que en formem una part important nosaltres mateixos.
Ara bé si una cosa positiva tenen els EPA es que ajuden als estudiants a prendre el control i gestió del seu propi aprenentatge. Aquest fet per si sol afavoreix el respecte pel ritme d’aprenentatge de l’alumnat.
Tot aquest tema però em porta a realitzar la següent reflexió. Actualment, al primer món, els aprenentatges van estretament relacionats amb el món digital. Un ús correcte de les noves tecnològies, aprendre a cercar informació, a endreçar-la, guardar-la, registrar-la, penjar-la, etc. Tant que, probablement, en alguns casos fins i tot hi ha una sobreutilització de mitjans digitals. A priori semblava que internet i les noves tecnologies eren eines que podien ajudar a democratitzar l’educació. Però és realment així? O internet es més aviat una eina de control de l’educació. Té tothom accés als mateixos continguts a tot arreu? La resposta per bé o per mal és no.
Deixa un comentari