Quan jo estudiava Magisteri pels voltants dels anys 80, els professors de l’escola de Mestres ens parlaven de la importància del domini del coneixement que havien de tenir els mestres, també la importància de la metodologia i processos d’aprenentatge dels infants,  però que el docent sigui competent en tots els àmbits: que sàpiga dibuixa, que pugui dominar la veu i cantar, que s’expressi correctament en català i castellà, que domini la gramàtica de les llengües, que tingui prous coneixements geogràfics, culturals i històrics del país; que domini el raonament matemàtic i científic… Per a aquella època ja començava a veure’s-en els primers ordinadors, dominaven les marques IBM i Apple, amb el seu famós macintosh. Es començaven a utilitzar la informàtica per crear bases de de dades i sobretot, els informes de l’alumnat. Moltes escoles van promoure per aquests nous elements que donaven prestigi i modernitat al seu centre. Però, en molts casos, era un docent que pel seu compte, indagava en aquest món nou de la informàtica: llegia sobre xarxes, sobre programació, sabia de hardware i de software i reparava equips i instal·lava programes, a vegades pirates. Es van crear les aules d’informàtica equipades amb 13 ordinadors, un per a cada alumne, una impressora i algunes amb un scanner. Allà es feien classes d’informàtica, fent una trampa en l’horari, ja que no era cap àrea curricular. S’ensenyava com funciona el teclat, el mouse, com funcionava el MS-Dos, els primers programes de tractament  de textos: Word Perfect, WordStar…S’ultitzava el paint per fer dibuixos, etc. Ja es comença a programar activitat amb el J-Clic.

Tot això estava parcel·lat i gens integrat en l’aprenentatge de l’alumne. Els altres mestres seguien en el llibre de text, la pissarra, les fotocopies d’altres llibres i semblaven aliens a la revolució tecnològica.

Els mestres seduïts per la informàtica van crear xarxa, patrocinada pel departament, l’actual XTEC (xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya). Va ser un gran pas, una visió de futur: crear xarxa, de tu a tu, compartint experiències i innovacions.

Jo reconec que fins els anys 90 no vaig veure la importància de formar-me en ser competent digitalment, primer comprar-me un ordinador que em permetia fer textos escrits, poder guardar digitalment els documents fets i poder obrir-los en altres ordinadors; després el descobriment d’internet: la porta al incommensurable món de tot el saber sense fronteres i instantani. Dedicava hores a navegar, descobrir nous coneixements i nous àmbits personals i professionals.

Hi ha hagut un nou paradigma, la informàtica no és una assignatura, és una dimensió transversal de l’aprenentatge: hi ha moltíssims recursos per treballar totes les àrees curriculars. Tot degut que les TAC, ja informàtica, domina les nostres vides, ara es necessita un nou aprenentatge que és aprendre a viure amb la multitud de dispositius, gadgets, apps, plataformes que dominen les nostres vides. Els infants ja neixen amb contacte amb les TAC d’una manera natural.

Per això se’ns presenta un meravellós i brutal repte: educar als infants immersos en aquest nou món, totalment diferent al que van créixer i van ser educats nosaltres. Un repte que ha de tenir la capacitat que el futur serà molt incert, i totalment diferent a l’actualitat. Hem de donar elements educatius per ajudar als infants i joves en les grans possibilitats de les TAC, de promoure esperit crític, emprenedoria, i xarxa. Hem d’ajudar a que les TAC no és exclusivament oci ràpid i fàcil, sinó que és quelcom més.

Aquí rau la importància d’una bona competència digital docent, les TAC ja han vingut per quedar-s’hi i sobretot, evolucionar amb les nostres vides.