Recupero una cita de Luciano Floridi treta de l’article que he presentat com a recurs i que em serveix per obrir la meva reflexió sobre les competències digitals:

“La tecnologia és una força ambiental, antropològica, social i interpretativa que està afectant la concepció sobre nosaltres mateixos (qui som), les interaccions amb els altres (com socialitzem), com interpretem la realitat (la nostra metafísica) i les interaccions amb aquesta realitat (les nostres accions).”

Acceptant aquesta perspectiva, les competències, tant per al professorat com per als alumnes, intervenen a la definició de la nostra identitat (ja no en una dimensió merament digital) i la conviden com a part activa en el procés d’aprenentatge. No es tracta senzillament d’una conseqüència, d’una adaptació, sinó d’un subjecte renovat a partir del qual re-pensar la metodologia educativa. De fet la realitat, de la qual l’aspecte digital n’és element constitutiu i no diferencial o accessori, imposa un canvi de perspectiva, si no volem que el sistema educatiu en quedi despenjat, tancat en la seva torre d’ivori.

Així mirant les claus de volta del desenvolupament de les dimensions per professors i alumnes trobem:

– la necessitat d’un procés d’alfabetització digital, de coneixement instrumental, que tot i ser un pas previ i necessari, no és el nucli central del problema, com moltes vegades ens hem entestat a voler creure;

– la creació  i la gestió d’un espai on organitzar els continguts i els recursos, planificar les metodologies i tractar les informacions. És a dir, reconèixer un entorn d’aprenentatge allargat, sense barreres entre “formal” i “informal”;

– la necessitat del vessant comunicatiu i col·laboratiu com a element integrant d’aquest entorn;

– la presa de consciència d’aquesta identitat ampliada i dels seus drets i deures i de les implicacions de seguretat.

Harmonitzant aquestes línies ens trobem davant d’un subjecte ampliat, una intel·ligència “externalitzada”, no un individu com a actor aïllat, sinó un nus actiu d’una xarxa.

L’experiència amb els companys d’institut és sempre més un “compartir”, col·laborant en xarxa (Drive, Prezi, X-Mind etc), planificant col·lectivament, triant accions comunes o amb un mateix denominador. Les clàssiques reunions són més un punt de partida o de conclusió, connectades per un intens treball cooperatiu.

Tot això es reflecteix en la tasca pedagògica, en dibuixar projectes, en fer de la classe una interacció de “laboratori” on es generen continguts practicant habilitats.

Almenys aquesta és la direcció. Falta cultura de projecte, falta potser alguna cosa en la realització del Pla de TAC o necessitem més compromís personal en l’ús de les TICs. Falta temps i necessitem recursos i més formació, però ens hem de comprometre a fer el “gir copernicà”, a donar-li la volta a la perspectiva metodològica o continuarem a aplicar eines digitals a un cos extern. La tecnologia ens implica en el que fem i en com som: no és neutra.