Compartir materials, col·laborar en la planificació i la realització d’un producte final, sona quasi més com a una aptitud empresarial, que com a alguna cosa que té a veure amb l’ensenyament, o almenys, millor dit, al passat sonava.

De fet la realització d’un producte, sigui físic o conceptual, preveu coneixements bàsics, desenvolupament de nous continguts amb investigació i recerca i la seva aplicació amb èxit, on el producte és l’objectiu i el resultat d’un aprenentatge significatiu la valoració del qual té a veure amb la seva funcionalitat efectiva.

La cultura del treball de grup ja no és una feina puntual per enriquir algun element de contingut tradicional present en els manuals, sinó que és ja una activitat constructiva del coneixement que en molts casos genera “manuals”, seqüències pautades que impliquen i aporten continguts, els ordenen amb una finalitat, es concretitzen en un producte final, una mena de realitat augmentada, els eixos de la qual son habilitats, capacitats, didàcticament, competències.

La publicació en entorns digitals, ambles eines de les quals disposem, facilita i orienta des del començament la realització d’aquests projectes. En aquest sentit, en la meva experiència, vaig viure un abans i un després en relació a la feina de grup. La primera fase, quasi destinada al fracàs, era una acció forçada que generava sovint conflicte entre individus, un treball de més, mal acceptat, imposat des de fora, pensat per a l’èxit dels pocs, dels millors. Es tractava en la majoria dels casos de la realització d’un tema, d’una selecció de material documental, d’una redacció poc personalitzada i d’una presentació final sovint avorrida, entre lectura i habilitat mnemònica.

La segona fase va coincidir amb un gir copernicà del concepte de treball de grup i, diria, del mateix concepte de fer classe. La col·laboració entre iguals s’ha fet  necessària per dur a terme la feina, on els continguts són generats pels mateixos alumnes i on el professor coordina, corregeix, gestiona el funcionament. Al darrere evidentment hi ha una gran feina prèvia d’elaboració del projecte, de les pautes, dels objectius, dels passos a seguir, dels criteris d’avaluació. Una feina, aquesta, més transversal amb el professorat, replicant el model cooperatiu i col·laboratiu de treball d’equip on compartir i confrontar-se.

Compartir un document en la seva edició amb el Google Drive, planificar i revisar les fases amb el Google Sheets, veure com tots poden aportar al mateix temps idees i continguts amb un Prezi, seguir l’evolució del procés creatiu i de treball amb el mur virtual Padlet en el qual també publicar l’enllaç al producte final, són exemples senzills que demostren que no es tracta només de retòrica didàctica sinó de fets consolidats.

S’alliberen forces i interessos nous que donen vida a resultats a vegades sorprenents i que ens porten a replantejar-nos la manera de fer classe i les aspectatives que en tenim habitualment.

L’ús de les xarxes socials és un pas més en aquesta direcció, que, però, encara no he provat i que em proposo activar aviat. El que encara em fa dubtar és el caràcter “privat”, més relacionat a les experiències personals, que els mateixos alumnes marquen com a barrera respecte a la institució escolar, que culturalment ha quedat encara com un cos estrany. Trencar aquestes barreres seria obrir el concepte d’aprenentatge més allà dels marges formatius de l’insititut, cap a la realitat com una mena de formació continuada on l’avaluació sigui element de la vida mateixa.

Un objectiu que sona encara agosarat i que la realtitat i el prestigi que envolta el sistema educatiu contradiuen. La rapidesa amb la quals la tecnologia pensada per a la metodologia està creixent, em fa pensar que hi ha molts marges i que en primer lloc, abans d’esperar un canvi de direcció del reconeixement social i polític de l’educació, ens hem de seguir formant i participar al canvi des de baix, per a incidir activament en les noves perspectives. Atrevim-nos a aprendre!