Zoón politikón, així sona la dimensió social i política de l’ésser humà segons la clàssica perspectiva aristotèlica. Si, com els altres animals, l’home és reconegut com ésser social, l’afegit polític caracteritza només la realitat humana, sempre que visqui en comunitat, subratlla Aristòtil. Zoón politikón individua el valor social com a base de l’educació i la dimensió política com al vector que contribueix a desenvolupar-la.

En la perspectiva de l’aprenentatge, es pot parlar així d’un subjecte com a “animal social i polític”? La reflexió sobre l’entorn personal de l’aprenentatge ens porta a afirmar-ho. Si s’allibera el sentit del coneixement dels estrictes vincles metodològics tradicionals, i se’l desplaça a l’entorn de l’individu amb totes les connexions que es despleguen al seu voltant com a centre de inter-actuació, es configura l’aprenentatge com un “feix” de connexions potencials que engloben sabers formals i vivències informals, sempre però – com deia Aristòtil – que s’actuï en comunitat. Prendre consciència d’un paper actiu per part del subjecte en aquest procés, és també una orientació metodològica mirada a desenvolupar-ne l’autonomia de l’aprenentatge.

La gestió de la informació, el seu emmagatzematge, la capacitat de filtrar-la i seleccionar-la per un costat, la capacitat de crear i generar continguts, per l’altre, s’integren amb la disposició a compartir, comunicar, interactuar. El primer pas és la conversió de visitant a resident digital, és a dir, de consumidor passiu a actor directe en la gestió del propi entorn, fet que comporta una reflexió sobre la identitat digital i la seva presa de consciència.

En aquest sentit s’enfoquen les línies programàtiques de la competència 11 respecte a les implicacions que es desprenen en l’ús de la tecnologia i d’internet relacionades amb l’espectre de la identitat digital. Aquesta es veu directament implicada en el desenvolupament de la comunicació interpersonal i de l’actitud col·laborativa, en l’ús de dispositiu, aplicacions i tractament d’informacions i desemboca en l’organització de l’entorn personal de treball i d’aprenentatge.  La pràctica, l’exercici amb la simulació de situacions o la realització de projectes  han de generar un procés de creixement individual que estimuli  l’autonomia de l’aprenentatge i el seu caràcter transversal i no vinculat només a les etapes escolars.

La reflexió aleshores es trasllada al professorat, la majoria del qual és encara visitant digital. Les meves preguntes i expectatives a partir dels continguts que proposa aquest curs són al voltant del sistema educatiu, de com facilita al professorat les eines per implementar aquest canvi de perspectiva, de com els projectes de centre dibuixen els pròxims anys, de la coherència entre afany pedagògic i realitat d’aula. Molts els interrogants, esperant que no es tracti d’efectes decoratius, només projeccions de com voldríem que fos la realitat educativa.