Quan fa molts anys, entrant per primera vegada en una aula per estar a “l’altre costat” de la taula, intentava gestionar les meves pors i emocions recordant el que havia viscut com a alumne, portava dins de la llibreta de notes una fotocòpia que m’havia deixat un company amb més experiència, “et farà falta per a la programació” havia dit. Era una còpia ja gastada per les moltes reproduccions, d’aquella grisor típica del documents burocràtics que acabem per apilar en algun lloc perquè decidim que “ok pot ser útil, però ara tinc altres problemes”. Es tractava d’una graella de les taxonomies de Bloom.

Vaig trigar unes setmanes abans de tornar-me-la a mirar i  la primera sensació va ser: com la puc “adaptar” al que estic fent? I la resposta va ser plena d’escepticisme. Després d’unes altres setmanes i davant de les urgències de donar cos a la metodologia d’aula, la pregunta es va capgirar: “Què puc fer seguint el model de les taxonomies?”

Ara que aquelles línies orientatives, aquells esglaons per pujar a l’àtic del coneixement s’han refrescat i afinat amb el rerafons del món digital, em trobo un altra vegada d’acord amb la idea que siguin la manera més adient, senzilla i pràctica per dibuixar activitats didàctiques.

Contextualitzant-les amb un contingut i una etapa concretes, ja tenim l’esquema i fins i tot el ventall dels recursos digitals ( o no) per generar un procés d’aprenentatge, individuar objectius i criteris d’avaluació, nivell de concreció i eines per tractar la diversitat.

Aquella piràmide que té com a vèrtex la creativitat, ens guia a plantejar i crear una manera més efectiva d’aprendre, inclòs aprendre a ensenyar. D’alguna manera és la base per a la generació del “Disseny Universal per a l’Aprenetatge” sempre i quan es passi de la teoria a la pràctica.

La fotocòpia grisa i tristoia és ara un esquema amb colors i ple d’icones, però ha de continuar a estar a l’origen de la pregunta sobre què i com hem d’actuar si volem ser porfessors i no simplement informadors.

Així que, Bloom sweet Bloom!