Vivim d’imatges, totes les nostres representacions es desenvolupen a partir d’imatges, les produïm, les modifiquem, ens n’envoltem i en fem extensions a les xarxes socials, les quals funcionen la majoria per imatges. Les neurociències ja hipotitzen un llenguatge cognoscitiu pre-verbal que podria revolucionar el tractament de malalties degeneratives com l’alzheimer. Com podríem ignorar tot això a classe? És la vida mateixa, diríem banalment, i els aparells mòbils en fan part.

Tractant-se d’idiomes estrangers, l’aspecte comunicatiu és central i l’ús d’imatges i vídeos va ser històricament una de les aplicacions que més han incidit en la metodologia i l’aprenentatge. Crear situacions comunicatives on els alumnes puguin posar en pràctica el funcionament d’una llengua, on qui aprèn esdevé protagonista, actor en el sentit literal, dona molts marges per desenvolupar la creativitat, implicar habilitats diverses, engegar un procés cooperatiu en treball de grup i estimular el sentit del que s’està aprenent. Una escena al restaurant, un diàleg entre amics per quedar, una entrevista amb un personatge “famós” simulat, una narració per imatges del nostre dia a dia: són petits exemple de com un vídeo pot concretitzar els coneixements més formals de gramàtica i lèxic donant-li sentit, importància per fer-los nostres i recordar-nos-en millor.

Crear un projecte, definir un tema, elaborar un guió, marcar-ne la temporització, aprendre a adaptar les eines tecnològiques que tenim a l’abast per portar-lo a terme, és una acció formativa complexa, però més eficaç i productiva que fer una sèrie d’exàmens.

Des de fa uns anys faig servir aquesta metodologia a classe, creant petits projectes que s’acaben amb un producte final, en molts casos un vídeo. Els alumnes m’han sorprès en la majoria dels casos. Tot i que representa per ells un esforç considerable dur a terme tots els passos fins al producte final, entren en un clima diferent respecte al model d’estudi formal i intenten superar-se per presentar una feina més que correcta, a vegades digna d’un curt d’autor. Fan servir els mòbils o les tauletes i programes senzills com el Moviemaker per al muntatge, posar subtítols en alemany del que estan dient, editant petits efectes especials, accelerant seqüències o esfumant escenes, afegint música, títol/presentació, i crèdits finals com en una pel·lícula professional.

Després, la fase de coavaluació permet entrar en nivell competitiu/comparatiu que és una fita també per qui en l’estudi tradicional es troba més en dificultat. De fet aquest tipus d’activitat ofereix molts instruments per treballar la diversitat i fer-ne realment un model inclusiu.

El que que més m’ha cridat l’atenció en tot això, és que els alumnes no volen ser gravats, sinó que volen ells ser els protagonistes en la realització. Els primers intents d’enregistrament a classe van ser un fracàs, potser perquè es tornava a reproduir el model “prova d’examen” i sovint la vergonya i la inseguretat dominaven l’aspecte lúdic creatiu.

Se’ls ha de donar una estructura sòlida, un contingut, un model clar, uns paràmetres ben definits i les rúbriques d’avaluacions perquè puguin tenir molt clar què han de fer i com ho han de realitzar. Però volen ser ells a fer “la peli”. Se’ls ha de seguir, corregir, sobretot en la fase de creació del guió i en relació al minutatge de les escenes, però volen ser els protagonistes. Un altre aspecte sorprenent és que tots demanen la intimitat de la classe o d’un espai virtual, com per exemple el Padlet, no públic per ensenyar, i avaluar les seves obres. Enlloc d’esperar-se una mena d’exhibicionisme per lluir l’esforç de la seva feina, exigeixen l’espai tancat del projecte.

Queda clar que està madurant la sensibilització cap a la privacitat i al dret d’imatge i que sempre més els alumnes volen decidir clarament què volen ensenyar de si mateixos i que molts aspectes formals lligats a l’escola es queden de moment fora.

Per aquesta raó, no obstant tingui encara moltes proves dels treballs dels meus alumnes, he topat amb les limitacions de les autoritzacions per poder-los posar a disposició com a exemple en espais compartits per companys del professorat o en projecte de cursos de l’xtec. Per la mateixa raó he optat amb el vídeo com a tasca del mòdul 5 per un format anònim, amb un vídeo d’animació. Es tacta en tot cas “d’animar”, donar vida al coneixement implicant la normalització de la tecnologia. Potser així ens fem també la nostra pel·lícula.