La meua reflexió es basa en tres punts:
- Actituds davant l’educació en l’era digital.
- Aptituds de l’alumnat i els docents davant els avenços digitals a l’aula.
- L’abast de components físics dins el centre docent.
El primer punt tracta sobre l’actitud dels adolescents davant les eines digitals que tenen al seua abast, tant físiques com virtuals. Sovint les ferramentes virtuals són utilitzades per a situacions les quals no estan pensades. Un exemple és l’aplicació whatsapp: de ser un servei de missatgeria instantani sense acritud acaba convertint-se en el lloc idoni per al ciberassetjament. També el desenvolupament de videojocs educatius acaben perdent el seu eix temàtic en detriment al gaudi, acabant així amb el seu objectiu principal.
Les aptituds del docent i de l’alumnat són diverses. Amb una plantilla major de 45 anys i, en molts casos, poc educats digitalment, l’esglaó generacional entre els anomenats “nadius digitals” i els professors resulta gegant. És vital fomentar cursos de educació en xarxa digital, el coneixement de les restriccions d’internet i la previsió del ciberassetjament.
Per últim la precarietat en alguns centres docents desemboca en la poca suficiència de mitjans digitals físics actuals, com pot ser l’ús de tauletes, iPads, etc. L’ensenyament i l’educació actual requereix de nous models d’aprenentatge, i aquests passen pel suport de ferramentes competents i a l’abast de tots els estudiants.
Deixa un comentari