En aquest article d’opinió m’agradaria afegir la meva aportació personal a l’etern debat sobre l’ús i prohibició de les tecnologies mòbils als nostres centres educactius i formatius, en la actualitat.

En primer lloc, caldria recordar que la normativa d’educació actual estableix que són els centres educatius i els seus professionals els responsables reals i últims de la visió de la tecnologia al servei dels aprenentatges i de l’orientació que s’adopti envers la integració pedagògica dels dispositius mòbils.

Com a conseqüència de tot això, podem veure una realitat educativa desigual i poc uniform, pel que fa a la regularització de la utilització d’aquestes tecnologies en l’entorn docent, de manera que ens trobem, d’una banda, amb centres on la prohibició sobre l’ús de dispositius mòbils dins l’horari lectiu és total i , d’altra banda, amb altres centres on, tan l’ús de smartphones com la seva connectivitat a Internet, són completament lliures.

A mena de conclusió personal basada en l’experiència docent desenvolupada al llarg de la meva vida laboral, he de decantar-me per l’existència d’unes pautes o normes bàsiques, consensuades i obligatòries a l’hora d’utilitzar aquest tipus de tecnologia, com per exemple el control sobre la realització d’imatges personals i sobretot la regulació de la connectivitat a Internet, per part dels alumnes, tan en les activitats a realitzar a classe, com en les zones d’esbarjo i descans .