Si recordéssim la nostra època d’estudiants des de la perspectiva dels estudiants d’avui semblaria que ens remuntàrem a la prehistòria, però el canvi s’ha produït en una sola generació. De les pissarres verdes i els guixos blanques a les pissarres digitals i els llibres electrònics, tot just han passat unes dècades, però el canvi ha estat enorme.
Els nostres records estan impregnats de l’entranyable olor dels llibres de text nous, que folràvem amb amor i respecte, de la veneració que se’ns inculcava per la lletra impresa. Vam aprendre a estudiar subratllant els texts amb diferents colors, anotant en els seus marges, escrivint resums i fitxes de lectura que després guardàvem per ordre alfabètic en un fitxer, o en una simple caixa de sabates destinada a aquesta finalitat. La nostra llengua d’estudi era indiscutiblement la llengua escrita, el nostre accés al coneixement tenia lloc a través d’ella. El nostre concepte, avui, de l’aprenentatge, del coneixement i del que ha de ser la cultura, continua sent encara el mateix: la cultura s’envasa i es serveix a través de la lletra impresa.
Però tot això ha canviat radicalment; des de fa diverses dècades el coneixement ja no s’envasa en un format imprès ni la gent utilitza les targetes postals o les cartes per comunicar-se amb els qui estan lluny. Encara que seguim utilitzant en les nostres comunicacions la llengua escrita, i fins i tot més que abans, els canals de comunicació han canviat. Els estudiants del nostre actual sistema educatiu, tinguin 3 o 23 anys, són ja tots ells coneixedors naturals de la nova llengua digital: els jocs d’ordinador, els vídeos, el correu electrònic, Internet, el telèfon mòbil, les xarxes socials i la missatgeria instantània són parts integrants de les seves vides. Les seves habilitats cognitives han canviat de manera substancial i això probablement tingui com a conseqüència certs canvis físics en el seu cervell (però no en el nostre!), Tal com apunta el Dr. Bruce D. Berry de la universitat de medicina de Baylor: “Diverses classes de experiències condueixen a diverses estructures cerebrals “.
Com hem de trucar a aquests ‘nous’ estudiants d’avui?, es pregunta en Marc Prensky. Alguns es refereixen a ells com a N-GEN per Generació en Xarxa o D-GEN per Generació Digital. Però la designació més útil que he trobat per a ells és la de Nadius Digitals.
“Als que no van néixer en el món digital, encara que s’hagin adaptat d’alguna manera a ell, Prensky els anomena Immigrants Digitals. En haver après la llengua digital d’una manera tardana, els immigrants digitals tenen el que ell anomena ‘accent’, i el resultat és que nosaltres, els immigrants amb accent, estem intentant ensenyar a una generació que no té els problemes d’adaptació a les TIC que nosaltres sí vam tenir i encara tenim. Per a Prensky, “el problema més gran és l’educació dels nostres instructors immigrants digitals, que parlen una llengua antiquada (de l’edat pre-digital) i estan lluitant per ensenyar a una població que parla perfectament una nova llengua“.
Això vol dir que hem de renunciar a orientar i guiar aquesta nova generació? Què hem de fer, quina és llavors la nostra funció educadora? Conformar-se amb la idea que ells són nadius digitals i nosaltres simples immigrants digitals no és desistir de la nostra tasca docent? És cert que mai dominarem com ells la llengua digital, que mai els aconseguirem en això, però hem d’esforçar a comprendre la magnitud dels canvis que se’ns acosten per poder, com a educadors (siguem pares o professors) induir el caràcter d’aquestes transformacions.
Els nostres nens estan cridats a protagonitzar grans canvis però nosaltres, l’última generació de l’anomenada ‘era pre-digital’, no hem de deixar-los sols davant d’ells. Els canvis seran positius o negatius depenent en gran mesura de l’actitud que tinguem davant d’ells. Si la nostra actitud és positiva i creativa, els nostres fills realitzaran els canvis d’una manera positiva i creativa; si la nostra actitud és negativa i de rebuig, hi ha més probabilitats que els nostres fills facin els canvis d’una manera negativa també.
El primer que hem de preguntar és: com aprenen els nadius digitals? Segons Prensky, estan acostumats a rebre informació realment ràpida, els agraden els processos i multitasques paral·lels, prefereixen gràfics abans que texts, defensen els accessos a l’atzar (des hipertexts), funcionen millor quan treballen en xarxa, prosperen amb satisfacció immediata i sota recompenses freqüents i trien jugar ‘seriosament’ abans que treballar.
Nosaltres, els immigrants digitals, no creiem que els estudiants puguin aprendre amb èxit mentre veuen la televisió o escolten música, però és perquè nosaltres mateixos no podem fer-ho, no practiquem aquesta habilitat constantment durant els nostres anys de formació. Per semblant manera, els immigrants digitals pensem que l’aprenentatge no pot o no ha de constituir una diversió.
Necessitem inventar noves metodologies per als nadius digitals, per a tots els temes, en tots els nivells, utilitzar guies perquè els nostres estudiants les facin servir. El procés ja ha començat, conec professors d’universitat que han hagut d’inventar jocs per ensenyar matemàtiques en Enginyeria, ens diu Prensky.
També cal replantejar quins continguts han de formar part del currículum en un nou sistema d’educació. Cal distingir, doncs, entre continguts llegats o heretats (entren totes les variants de la lectura, l’escriptura, l’aritmètica, el pensament lògic, la comprensió i els escrits del passat, és a dir el currículum convencional) i continguts prospectius o futurs ( remet a canvi a les tecnologies digitals en totes les seves dimensions, però fonamentalment en la seva dimensió lingüística, de converses en què s’inventen nous mons d’innovació).
Per tant, es tracta que hem d’aprendre coses noves (els continguts futurs), però també d’ensenyar els continguts heretats d’una manera nova, i sent ambdues tasques tant difícils potser el més dur sigui ensenyar el vell amb ulls nous. Alguns es pregunten: com és possible que un noi que es recorda de 100 noms diferents de la col·lecció de Pokémon no recordi més que el nom d’un riu o dos, i durant només un dia o dos, quan se’ls ensenyen a la vella usança? La clau està en el joc, en saber potenciar les estratègies bàsiques de l’aprenentatge infantil.
Significa tot això que hem de renunciar a seguir utilitzant els texts com a suport educatiu, i més encara, renunciar a la literatura? És clar que no. O potser no és per a nens i joves un motiu de gaudi qual els expliqui un conte? El que passa és que als nens no els agrada que els llegeixin un conte sense més, demanen que se’ls interpreti, es transfereixi el narrat al que coneixen del seu món real.
La lectura d’un conte (text) es presenta com una activitat lúdica als nens, no se’ls anticipa la consecució d’una meta o objectiu, encara que existeixi; d’aquesta manera, entren en el joc sense la menor ansietat; l’adult posa en joc diferents recursos d’expressivitat oral: utilitza diferents veus amb les que pot interpretar de manera diferenciada cada personatge, juga amb els tons, etc. L’expressivitat oral sol portar a una dramatització de la lectura ja que un to monòton és un factor innegable d’avorriment. Un altre element amb el qual es capta l’atenció del nen és la transferència dels objectes o personatges del text als objectes o persones de l’entorn real de l’infant; l’estratègia de resolució de problemes es posa en marxa en intentar desxifrar els enigmes plantejats per la pròpia intriga del conte, l’ensenyament (no oblidem que ‘el perquè’ és de summa importància per al nen) que s’extreu del conte es pot extrapolar a la repertori de les experiències del nen.
Per què als nens els disgusten tant els canvis en el patró, en els rols dels personatges, etc.? Introduir petits canvis en la història narrada té com a conseqüència la immediata rectificació i les protestes dels petits oients. Això ens permet adonar-nos de com el nen ha memoritzat a la perfecció tota la seqüència de successos, els diferents personatges i els seus torns d’intervenció, etc. Hem d’aprendre a ensenyar altres continguts tenint en compte quins són els mecanismes de la memòria i com els nens memoritzen sense cap mena de problema aquests ‘mons inventats’ quan no constitueixen una imposició o obligació.
En conclusió, creiem que els texts segueixen constituint un excel·lent mitjà de presentació dels coneixements, sigui quin sigui el format en què es presenten.
Article extret i traduït de:
Deixa un comentari