Actualment no hi ha cap centre educatiu, del nivell i de la titularitat que sigui, que no compti amb una pàgina web. Molts cops funcionen a mode d’aparador dels ‘serveis’ que s’ofereixen com si fossin productes a vendre. Des d’aquest punt de vista, l’objectiu d’aquestes pàgines web no és precisament el més interessant. Es limiten a ser un aparador estàtic de l’oferta que poden oferir al món educatiu.

Deixant de banda l’estètica i els gadgets que poden incorporar. Per sort, cada cop més, es veuen casos de webs de centres educatius que compten amb tota la informació necessària per a qualsevol que estigui interessat a estudiar. Al meu cas, trobo que els instituts haurien de fer un esforç suplementari per a fer arribar al públic el màxim d’informació possible sobre l’oferta en cicles formatius, quines són les sortides laborals i la realitat del sector, més enllà de fer un copy-paste o enllaç a pàgines webs governamentals. Ja que aquestes, molts cops fan servir un llenguatge no precisament proper i assequible per a aquells que no coneixen el sistema.

Webs escolars. Imatge de: Pixabay

No només han de ser un catàleg de serveis online, sinó que han de possibilitar la cabuda a una veritable ‘atenció al client’ telemàtica, poder realitzar tràmits online. Ser un vehicle d’informació per a la comunitat educativa.

Un cop som un usuari o usuària més i ja estem matriculats, hauriem de poder esperar que la web del nostre centre ens ofereixi un “espai propi”. Aquest espai és cada cop més comú i habitual, un espai on el professorat pot penjar contingut i compartir-lo amb tot aquell que tingui un usuari creat, em refereixo a l’entorn Moodle.

Aquesta és una plataforma que possibilita no només publicar contingut, sinó crear, gestionar, avaluar, etc. És una eina o recurs digital que ben aprofitada ens ofereix la possibilitat de publicar i compartir pràctiques educatives que fan servir la tecnologia no només com a eina tangible sinó com a recurs per al desenvolupament competencial de l’alumnat.

Podem aprofitar de la mateixa manera plataformes i aplicacions socials com Twitter, Facebook, Instagram o Pinterest?

La resposta no hauria de ser una altre que afirmativa. Podem crear perfils i comptes professionals per a: compartir contingut educatiu, retuitejar recursos que ens semblin interessants, crear un reservori d’imatges adients per als nostres objectius amb Pinterest, per exemple; per quin motiu no podem fer servir aquestes xarxes socials com a xarxes socials educatives? És qüestió de canviar el plantejament, de delimitar els nostres objectius, de buscar l’aplicació d’aquestes apps com a un recurs educatiu més.

I és en aquest punt, on concretats els límits, els drets d’autor i d’altres concepcions legals; l’alumnat és qui ens podrà ensenyar més al professorat, sobre l’ús d’aquests recursos que fan servir més o menys a diari per a comunicar-se, crear i compartir els ‘seu’ contingut propi de manera social i lúdica.