Després d’uns quants anys en educació, he pogut treballar unes quantes vegades per projectes i experimentar amb l’aprenentatge, les sensacions i emocions, i en general aquesta sensació és bona.

És molt interessant treballar per projectes, ja que així mostrem als alumnes el que és treballar amb companys i preparar-los per al món laboral. Però el grau de satisfacció no ve determinat pel treball individual, sinó pel resultat final del treball de tot el grup.
He vist grups en el que tots els alumnes s’han implicat en el projecte i tots han après del projecte i dels companys.
Però d’altres, en què hi ha alumnes que pressuposen que si al grup on els ha tocat hi ha una persona treballadora aquest ho farà tot pel fet que vol una bona nota, passi el que passi. I nosaltres, els docents, ho permetem? Doncs de vegades si, i ho dic amb tristesa. Llavors arriba el moment de reflexionar per donar preferències al grau de satisfacció del producte final del projecte segons els diferents grups.

Els docents quan pensem en el projecte intentem que a dins dels grups estiguin inclosos aquells alumnes menys treballadors, però cada individu és diferent i reaccionarà de forma diferent. Aquí és quan entren les rúbriques d’avaluació. Fins ara he de dir, que per a mi, aquestes rúbriques d’avaluació no avaluen amb totalitat el procediment del projecte, a més de no convertir-se en una nota, sinó en una frase d’avaluació. Un exemple és la frase “no assoleix” que engloba del 0 fins al 4,99, quasi cinc punts de diferència, cosa amb la qual els alumnes no estan d’acord. Cosa que fa que sigui millorable.