La meva reflexió tracta sobre “L’aprenentatge social”.

Quan vaig llegir l’article d’Albert Bandura em va agradar molt. Tot i que ja coneixia aquest autor tornar-lo a llegir em va refrescar la memòria de qüestions amb les que estic bastant d’acord.

Certament els humans no aprenem de forma aïllada sinó que interaccionem amb el que ens envolta i amb els altres. Els nadons des de que neixen aprenen pel que veuen o escolten al seu voltant. Aprenen a parlar perquè escolten parlar, aprenen a caminar perquè veuen caminar, etc.

D’aquí la importància de l’estimulació precoç i de l’estimulació que exerceixen els pares sobre els seus fills. Com els motiven per aprendre, com els animen a aprendre per si sols i a descobrir el món esterior.

Al llarg de la història han existit els aprenents, sobretot a l’Edat Mitjana, i quan els aprenents en sabien prou arribaven a ser mestres. El desig d’aprendre, de voler saber més, de conèixer el món  ha ajudat a  evolucionar la Humanitat.

Avui dia entenem l’aprenentatge d’una altra manera però no deixem d’aprendre els uns dels altres  i de tot el que ens envolta. Vivim en un món globalitzat i no sols aprenem del que tenim més a prop sinó d’altres cultures, altres idiomes, altres llocs. Les experiències dels altres també ens ensenyen  i les nostres poden ensenyar als altres.

Crec que les persones no deixem d’aprendre fins que morim