Arribat el moment d’escriure l’article de reflexió final, veig que hauria estat més fàcil fer aquesta reflexió fa només un parell de mesos. M’explico: fa un parell de mesos, les nostres vides eren radicalment diferents de com són ara, en molts aspectes i pels motius que tots coneixem. En aquest període, tan curt però que s’està fent tan llarg, tots nosaltres hem passat per un procés d’adaptació a les noves circumstàncies al qual encara no es veu el final.

Per als docents, aquesta adaptació ha estat, sobretot, a nivell digital. Alguns de nosaltres ja teníem una certa experiència en aquest àmbit, però he de ser honesta i admetre que els meus coneixements estaven lluny, en el moment d’iniciar-se el confinament, del que hauria estat desitjable per a poder començar a treballar de manera fluïda. En aquest sentit, però, he aconseguit aprofundir molt en l’entorn Google i moltes de les seves aplicacions, i puc afirmar que, dos mesos més tard, sóc capaç de fer coses amb aquests ginys que no m’hagués imaginat a començaments d’any. En aquest sentit, la meva corba (ara que s’ha posat de moda parlar de corbes) d’aprenentatge, ha estat vertical. Me n’alegro que d’altres corbes siguin molt més planes, per cert. Penso que he d’agrair que això hagi estat així al fet que el meu sistema d’aprenentatge és, com ja he dit en alguna altra ocasió, hands on. Puc assimilar la teoria, però com millor aprenc és practicant, equivocant-me, per assaig i error, trial and error, en temes informàtics encara més que en d’altres àmbits, i crec que tinc un cert sisè sentit, una certa capacitat intuïtiva, a l’hora de deduir com resoldre certs problemes. O això, almenys, és el que em diuen els del meu entorn.

Deia al començament que hauria estat més fàcil escriure aquest article de valoració fa més de dos mesos, abans del confinament, i el motiu és obvi: el curs m’ha posat en contacte amb moltes eines, molts ginys, moltes aplicacions que desconeixia totalment, però això ha quedat  de vegades difuminat per la corba d’aprenentatge pràcticament vertical que he hagut d’enfrontar en la meva vida diària per tal de poder seguir ajudant els meus alumnes virtualment. A l’entorn controlat i amable del curs de formació es sobreposava la jungla del dia a dia, el Google Classroom, el buscar propostes didàctiques que anessin més enllà del llibre de text al temps que altres preocupacions m’ocupaven la ment.  De vegades, però, alguna activitat o reflexió feta al curs ajudava a que s’encengués la bombeta, i em permetia    tirar endavant. És per tot plegat que es fa molt difícil diferenciar entre el que he après al llarg del curs, que ha estat molt i molt útil, i el que he après en el meu dia a dia, molt i molt útil però adquirit a base de cops. La diferència que hi pot haver, en definitiva, entre una sessió de zumba i un bootcamp d’alt nivell, entre una passejada pel camp i una cursa plena de sprints.

De vegades he trobat en falta, en aquest curs, aquest enfocament més manipulatiu i menys teòric, però també entenc que un curs de competència digital docent avançada té un abast tan ampli que probablement no seria factible  amb el nombre d’hores de què es disposa. M’hauria agradat, per exemple, poder tenir més oportunitats de practicar l’edició de vídeo, una eina que sempre m’ha agradat utilitzar a les meves classes, però entenc que aquesta habilitat l’hauré de desenvolupar en un curs especialitzat precisament en això.

Aquesta ha estat, en breu, una mirada al passat més recent. Ara toca, per descomptat, mirar al futur, un futur que se’ns apareix incert en molts aspectes, entre ells el de la pràctica docent: encara queda per aclarir si podrem tornar a classe al setembre en les mateixes condicions que abans. Sembla que, fins i tot en els escenaris més optimistes, hi haurà d’haver canvis de primer ordre en el transcurs del dia a dia; es veurà reflectit això en la meva pràctica docent? Sens dubte, però no només per la necessitat d’aquests canvis, sinó també pel fet que aquest curs, i les circumstàncies inesperades que l’han envoltat, han suposat un revulsiu per a mi, un estímul majúscul. No vull dir amb això que a partir d’ara digitalitzaré tota la meva pràctica docent, ni molt menys. Penso que el llibre, i el paper, i la pràctica ordenada i metòdica, també té un lloc en el procés d’ensenyament-aprenentatge. Però és veritat que, un cop he après a fer servir amb fluïdesa i confiança certes eines que abans, o havia deixat de banda o directament desconeixia, ara estic en condicions, i amb moltes ganes, d’incorporar-les a les meves classes. I penso que els meus alumnes, que s’han adaptat meravellosament a l’ensenyament virtual, ho sabran valorar.

Estic segura que, en qüestió d’uns mesos, podré revisitar el meu Dossier i veure l’evolució experimentada al llarg d’aquest curs. Ara també ho puc fer, però m’agrada prendre una certa distància en els processos per tal de poder tenir-ne una millor perspectiva, i penso que això serà possible un cop ens haguem reincorporat tots plegats a una normalitat que, no sé si serà del tot “nova”, però exactament igual que abans segur que no.

Vull acabar donant les gràcies als formadors pel seu suport constant, per la seva comprensió quan m’ha calgut, per la seva disposició a ser flexibles en cas necessari i quan les circumstàncies ho han requerit; també, pels seus ànims, per demostrar el seu interès per resoldre els nostres dubtes en tot moment, i fins i tot la seva preocupació si veien que, en un moment donat, ens quedàvem enrere.

No em falten revulsius, a la meva vida; de vegades, diria que fins i tot me’n sobra algun, però aquest curs ha estat molt útil en tots els aspectes, sobretot perquè m’ha permès fer-me’l meu en la mesura de les meves capacitats i possibilitats, i per això no dubtaré a recomanar-lo a tothom que em pregunti.

Gràcies.