He d’admetre que, en començar a llegir tots els continguts sobre l’organització de les fonts d’informació i recursos, vaig tenir la sensació que aprendria poca cosa. Sóc “persona Google” i passo força temps davant la pantalla buscant recursos per a la meva matèria (llengua anglesa) i també, en el meu temps de lleure, per als meus interessos, que bàsicament tenen a veure amb l’esport (fitness), la lectura i les llengües estrangeres. Tinc les meves preferències ben definides en tots tres aspectes i, per algun motiu, em pensava que, si bé no ho sabia tot del tema (faltaria més!), poca cosa en podria aprendre.

Això semblava quedar confirmat després de la lectura del primer apartat, dedicat a la “folcsonomia” i a l’etiquetatge de les fonts d’informació: normalment utilitzo etiquetes en el meu dia a dia, ja que em permeten organitzar millor la informació. Bàsicament les faig servir en els meus serveis de Gmail, ja que em permet localitzar ràpidament el que busco, sobretot ara, en què s’està fent més i més freqüent (en vista de la situació excepcional que estem vivint), la tramesa telemàtica de moltes tasques. Per tant, semblava com si “plogués sobre mullat”.

Gran error per part meva.

Llegint l’apartat dedicat a les fonts del Departament d’Educació, m’he adonat que, a banda de l’Edu365 (recurs molt usat per als meus fills en època de Primària), hi ha molts altres recursos molt aprofitables, i Toolbox per a mi és un d’ells, ja que em permet d’accedir a informació sobre apps diverses de la mà de professionals que les han provades i en poden fer una valoració que, si bé subjectiva, puc estar segura que anirà en línia amb el que jo busco saber.
L’apartat 3, dedicat a les fonts externes, ha estat probablement on menys informació nova he trobat (ja he dit abans que els motors de cerca, principalment Google), són les meves principals fonts d’informació. En tot cas, l’apartat de Google Academic, juntament amb l’activitat proposada en aquest mòdul, me n’han ajudat a conèixer-ne les utilitats, que de ben segur utilitzaré també en un futur.

Però ha estat sens dubte l’apartat 4, el dedicat als marcadors socials, on més s’han sobrepassat les expectatives que jo tenia. Estic familiaritzada amb Google Keep, tot i que mai l’he utilitzat de manera constant, i amb Pinterest, que utilitzo sobretot per al fitness, però he d’admetre que Symbaloo, Scoop i Pocket eren apps desconegudes per a mi. Totes tres tenen en comú la possibilitat d’organitzar i racionalitzar la informació, cosa que s’agraeix profundament, atès que de vegades podem morir d’èxit i, davant l’allau de recursos, no saber per on tirar. És ben conegut que el cervell humà, davant l’excés d’informació, pot veure’s tan sobrepassat que sigui incapaç d’adoptar decisions que, en altres circumstàncies, serien molt òbvies. Queda clar que totes aquestes apps contribueixen a combatre aquesta saturació, de manera que només cal trobar aquella que més s’adiu amb les nostres necessitats, preferències i capacitats i fer-ne un ús el més racional possible per tal que s’acompleixi aquest objectiu.

He de dir que he explorat amb interès totes les apps que es proposaven, per acabar constatant (amb un sospir nostàlgic, sí) que, per algun motiu o per un altre, segueixo sent “persona Google”, i és Google Keep la que més s’adapta a les meves preferències. Semblarà una consideració superficial, però l’aparença de la interfície d’aquestes apps és, juntament amb el grau d’intuïció que ofereixin, la consideració més important per a mi, i Google Keep, igual que Google Classroom, per posar només un exemple, ofereix una aparença clara, neta i diàfana que a mi personalment m’agrada i em va molt i molt bé.

El tema dels drets d’autor és una qüestió que es veu compromesa a diari amb un flux d’informació que va a una velocitat espectacular: tan fàcil és reconèixer degudament la font d’un recurs o activitat com no fer-ho, sobretot si això últim va acompanyat gairebé sempre d’una sensació de total impunitat. Si nosaltres, adults vorejant la cinquantena, som capaços de fer-ho, no cal ni parlar dels nostres alumnes adolescents, que han fet del “copia i enganxa” (noti’s que el darrer verb només presenta una consonant de diferència amb “enganya”) el seu modus operandi. És aquí on sóc més conscient de l’abisme generacional que ens separa, perquè, en el seu cas, moltes vegades ni tan sols veuen necessari el fet de citar l’autor d’una idea o d’un recurs determinat. Tot el que es troba a internet és yours for the taking, segons ells, encara que no facin servir aquesta frase específicament.

Per tant, i responent a la pregunta que es feia en l’enunciat, diré que, en el pla personal intento SEMPRE dir d’on he obtingut el que cito o utilitzo i, de cara als alumnes, sobretot en els nivells superiors, passo força temps enfrontant-me a les seves mirades vidrioses quan explico el procediment per a citar un autor i la seva obra i exigint que allò que els explico ho apliquin a la pràctica. Però és que crec que és essencial distingir entre la compartició i la usurpació, i la línia que separa totes dues és, de vegades, molt i molt tènue.

En definitiva, un mòdul que m’ha aportat molt en tots els aspectes i d’on he tret noves idees per a aplicar en el meu dia a dia, al temps que m’ha obligat a fer una mirada crítica sobre multitud de recursos que tenim a disposició i que, sigui per falta de temps, per comoditat, per inèrcia o per totes tres raons alhora, moltes vegades no utilitzem al màxim del seu potencial.