Llegint l’article sobre identitat digital escrit per Aina Giones-Valls i Marta Serrat-Brustenga “La gestió de la identitat digital: una nova habilitat informacional i digital” hi ha hagut un concepte que m’ha cridat l’atenció: l’alfabetització informacional.  Com ens expliquen les autores, la Chartered Institute of Library and Information Professionals (2004) defineix alfabetització informacional com “el saber quan i per què necessites informació, on trobar-la i com avaluar-les, utilitzar-la i comunicar-la de manera ètica”.

És un tema recurrent parlar de la manca de seguretat que poden patir els usuaris de les xarxes socials, sobretot si són menors, però sembla com si el debat sobre la responsabilitat de l’ús que fem d’aquestes quedi en un segon pla.

Des del meu punt de vista aquest dos aspectes van lligats, doncs si volem que les noves tecnologies i internet siguin medis segurs, a banda de saber quines eines i recursos fer servir per protegir-nos, també hem de col·laborar a crear un entorn segur fent un bon ús, un ús ètic, d’aquestes.

En aquest sentit, em vull centrar en la part que té a veure amb el tractament de la informació, en l’alfabetització informacional, com he comentat anteriorment.

Des de les escoles treballem sovint la competència en recerca i tractament de la informació, per tal que l’alumnat sigui capaç de discernir sobre la informació important i la que no ho és, saber buscar fonts fiables d’informació, etc. Treballem molt la informació des del punt de vista de “consumidors” d’aquesta informació, però hauríem de donar molta importància també a la informació que produïm, a la que compartim, i que aquesta competència que l’alumnat adquireix en un entorn acadèmic sigui capaç d’extrapolar-la al seu entorn no acadèmic.

Crec que tots i totes hem rebut en algún moment, un missatge de whatsapp en el que podem llegir un text que pot semblar una notícia o un article, parlant sobre algun tema sense mencionar fonts, sense cap enllaç a un portal de notícies, sense signar, etc. En definitiva, sense cap senyal que ens indiqui que ens podem refiar de que aquesta informació és verídica i fiable.  Són les conegudes com a fake news o notícies falses, que  moltes persones comparteixen de forma inconscient donat-les per bones sense ni tan sols fer una mica de recerca d’informació per saber si la informació s’ajusta a la realitat i contribuint, així, a desinformar.

De fake news hi ha de molts tipus, com les ja conegudes sobre els diferents estudis de la OCU com la notícia falsa de l’oli d’oliva o la dels falsos segrestadors de nens, o les que ajuden a alimentar la rumorología i els estereotips contra les persones migrades*; notícies que poden crear una innecesaria alarma social, problemes de convivència i perjudicar a terceres persones.

En relació a l’ús de la informació com a persones que vivim en societat volia fer referència a l’aportació de Webber (2006): “L’adopció d’un comportament informacional apropiat per obtenir, a través de qualsevol canal o mitjà, informació que s’adigui a les necessitats d’informació, a més del coneixement crític sobre la importància de l’existència d’un ús savi i ètic de la informació en societat”.

Si volem ciutadans i ciutadanes conscients, lliures, amb pensament crític, responsables i implicats socialment, també hem de voler aquest mateix perfil en els entorns virtuals. Com remarca Antonio Omatos a la seva xerrada sobre identitat digital,” no existeix un món real i un de virtual, ambdós són reals”. Per tant, hem de treballar també la ètica en els entorns virtuals.

Com a educadors hem de dotar als infants de les eines i els recursos necessaris per poder treballar en entorns virtuals de forma segura i útil, però també els hem de guiar perquè tinguin un comportament responsable, per això crec indispensable treballar la competència informacional a les aules.

* Podeu llegir alguns d’aquests rumors i la seva contraargumentació al web http://www.sabadell.cat/ca/rumorsllistat