1.- Introducció: el passat

La meva intervenció es decanta inevitablement cap a la banda de la literatura, dels continguts literaris. Entenc que amb aquesta idea d’aportar diferents punts de vista, això és el que s’espera de mi. Afortunadament avui dia ja no cal començar justificant o explicant que Internet ha canviat les regles del joc –un ho pot donar per suposat–, tot i que em sembla que molts dels que som en aquesta sala ens hem passat molts anys començant les nostres intervencions amb un apartat apologètic, dient que les coses ja no són com eren, que hi ha hagut una revolució, etc. Donem per suposat que la revolució ja ha tingut lloc.

Internet ha canviat les regles de joc pel que fa a la producció de continguts culturals. Intentaré exemplificar-ho, no tant perquè els vulgui convèncer, sinó perquè em sembla que l’exemple és significatiu pel que fa a la meva experiència. Els demano disculpes per explicar-los la meva vida. Quan jo vaig estudiar la carrera de filologia catalana, no fa gaires anys –no estic parlant de fa cinquanta anys–, el nivell d’informació que tenia un estudiant mitjà era aproximadament el que podria trobar a Serra d’Or, per exemple, o als suplements dels diaris. L’estudiant podia consultar Serra d’Or sempre que la seva família s’hagués subscrit a la revista des de feia molts anys o que tingués accés a la biblioteca de la Universitat Autònoma de Barcelona, on jo estudiava i on hi havia els índexs de Serra d’Or i les revistes. El nivell mitjà de les classes consistia en una persona que pujava a la tarima, parlava durant una hora o una hora i mitja, donava –com a molt– unes còpies ciclostilades o ens enviava a comprar fotocòpies al garito de les fotocòpies, on hi havia una bibliografia que un havia d’anar a buscar per les llibreries de Barcelona. I un dels rituals iniciàtics del bon estudiant era aconseguir trobar aquells articles, llibres il·localitzables i revistes exhaurides, com ara Criterion, que et feien donar moltes voltes per Barcelona. El que aconseguia trobar-ho, feia fotocòpies i això tenia un gran valor. El mèrit consistia a trobar aquella peça bibliogràfica.

Pel que fa al nivell mitjà de la difusió, voldria comentar que, quan jo estudiava, amb un parell d’amics vam decidir que la poesia ens agradava molt i que havíem de difondre la poesia catalana i, evidentment, la nostra poesia, i vam decidir fer una revista com tanta altra gent. La revista que vam fer era una revista escrita a màquina a casa, fotocopiada, plegada i difosa a mà entre els nostres coneguts. El que jo voldria mostrar és que, molt pocs anys després –amb quinze anys de diferència–, la manera de difondre la literatura –i em sembla que això és aplicable al conjunt de les humanitats– ha canviat radicalment, tot i que, desafortunadament, encara sembla que molts professors i gestors acadèmics o culturals no se n’han assabentat.

2.- La revolució de la informació

Intentaré exemplificar quina és la situació dels continguts en aquest sentit. La quantitat d’informació a la qual pot accedir un estudiant o un programador cultural habitual és molt més gran si senzillament disposa d’un ordinador. Qualsevol periodista que ha de fer un article sobre literatura catalana o qualsevol programador que presenta una taula rodona té, per exemple, una base de dades, com és el Qui és qui de la Institució de les Lletres Catalanes (ehttp://cultura.gencat.cat/ca/ilc/inici/). Se’n va fer una primera edició l’any 1990 en paper, en un format impossible de col·locar a les prestatgeries, però aquesta institució va tenir el seny de plantejar-se la segona edició com un projecte obert i actualitzable. Quan un hi introdueix el nom de qualsevol escriptor, que hagi publicat llibres en alguna editorial comercial, troba una fitxa bastant completa amb els llibres publicats, les associacions a les quals pertany, els premis obtinguts, etc.

Aquesta base de dades pot ser més o menys generalista, però també tenim exemples de bases de dades més especialitzades, com ara Traces (https://projectetraces.uab.cat/), organitzada des de la Universitat Autònoma de Barcelona i des de la Facultat de Filologia, que és un buidat sistemàtic de totes aquelles revistes de què a nosaltres ens parlaven i que no havíem vist mai (Serra d’Or, els suplements de l’Avui i de El País, Els Marges, etc.). Es tracta d’un buidat exhaustiu de tots els articles publicats sobre un autor o per un autor en els darrers anys.

3.- La revolució dels recursos

Per tant, el canvi que ha representat Internet és un guany qualitatiu pel que fa a la quantitat d’informació i als recursos pedagògics disponibles. El Departament d’Ensenyament té una sèrie de recursos pensats per a l’ensenyament de la literatura, per exemple, la literatura infantil i juvenil o un recurs que gira al voltant de l’XTEC, la Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya (www.xtec.cat). Aquesta xarxa dóna molts recursos, en aquest cas no tant als estudiants de filologia com als professors de literatura de nivell de primària o de secundària, i permet que moltes de les fitxes que un podia acumular siguin substituïdes per material com aquest, que, a més a més, es va incrementant. Aquesta setmana hem rebut, per exemple, a la UOC, a Lletra (http://campus.uoc.es/lletra) –el portal de literatura catalana que jo dirigeixo–, un missatge d’un professor que ha tingut un ajut del Departament per a preparar una pàgina web de recursos. Aquest professor ens oferia la possibilitat d’enllaçar-la des de Lletra. La veritat és que és una pàgina web molt bona i, per tant, immediatament li hem dit que sí.

Seguir llegint: https://www.uoc.edu/culturaxxi/cat/articles/subirana0602/subirana0602_imp.html