A finals dels anys 50 del segle passat, hi havia un corrent psicològic als Estats Units encapçalat per l’escola de Chicago que estava molt preocupat per com s’aprèn i s’avaluen els aprenentatges. Es va comprovar ràpidament que no totes les accions cognitives tenien la mateixa complexitat, per exemple, no és el mateix recordar una determinada informació que analitzar-la o valorar-la.
Així, es va desenvolupar una jerarquia dels objectius educatius que es volien assolir amb l’alumnat, dividint-ho en tres àmbits: àmbit cognitiu, àmbit afectiu i àmbit psicomotor.

La taxonomia de Bloom fa referència a l’apartat cognitiu i té una estructura jeràrquica que va del més simple al més complex.

La taxonomia de Bloom es pot aplicar en l’àmbit digital, en la manera com ens servim de l’ús de les tecnologies en l’aprenentatge. No ens hem de fixar tant en els aparells digitals en si, sinó en la manera com els utilitzem per avançar d’un nivell de complexitat baix a un nivell de complexitat cada cop més elevat. Es tracta de combinar les activitats i l’ús de les TAC, és a dir, es poden plantejar activitats que comprensió i aplicació, evidentment; però, si tenim en compte els objectius generals de l’ESO, entre ells, fomentar l’anàlisi crítica i la creativitat, cada cop més i de manera progressiva hem de plantejar activitats amb l’ús de les tecnologies que afavoreixin l’avaluació i la creativitat.