En el món educatiu, sovint parlem de valors, d’equitat, d’excel·lència, però hi ha realitats incòmodes que romanen invisibles o, pitjor encara, tolerades. Una d’aquestes és la responsabilitat —o la manca d’aquesta— en el col·lectiu docent. Em refereixo a una situació coneguda per molts, però qüestionada per pocs: la presència de professionals que, tot i formar part de la plantilla d’un centre, fa anys que no exerceixen la seva tasca a l’aula.

Són persones que encadenen baixes laborals llarguíssimes, justificades o no, que tothom coneix, i que els equips directius sovint consideren un “mal menor”. El motiu? Evitar problemes. El lideratge que hauria de vetllar pel bon funcionament del centre opta, massa sovint, per mirar cap a una altra banda. I així, el missatge és clar: més val no remoure res.

El més indignant és que alguns d’aquests docents “absents” no estan pas reclosos a casa. Te’ls pots trobar impartint conferències, treballant en altres àmbits o viatjant pel món mentre, oficialment, estan de baixa. Mentre això passa, el seu lloc no sempre es cobreix a temps, i quan es cobreix, sovint és molt avançat el curs, deixant a l’alumnat en una situació de precarietat formativa flagrant.

Mentrestant, els qui sí que treballen cada dia pateixen una sobrecàrrega cada cop més insostenible. Són els qui es fan càrrec de les guàrdies dels que no hi són, els qui reorganitzen grups, planifiquen activitats i intenten sostenir una estructura cada vegada més afeblida. Aquests professionals compromesos veuen com se’ls exigeix més i més, mentre constaten amb impotència que els que “fan com el Guadiana” —ara entro, ara surto— no només no reben cap tipus de sanció, sinó que en alguns casos fins i tot són vistos amb simpatia per part de l’equip directiu.

Són “l’ànima de la festa”, diuen. Són carismàtics, cauen bé, tenen discurs. Però, què passa amb la responsabilitat? Quina és la imatge que transmetem als equips docents, als qui volen fer les coses bé, quan veuen que l’única manera de créixer professionalment és estar fora del sistema? Quina coherència tenim quan parlem d’educació de qualitat, si acceptem amb normalitat que l’únic que creix és qui no assumeix el dia a dia de les aules?

No es tracta d’una caça de bruixes, sinó de justícia. D’exigir als equips directius lideratge real, valent. De posar en valor qui treballa i de revisar profundament un sistema que permet aquestes disfuncions. Si volem una educació transformadora, comencem per mirar-nos al mirall i demanar-nos si realment estem fent tot el possible perquè la responsabilitat, el compromís i l’equitat siguin alguna cosa més que paraules boniques.