Ahir vaig assistir al recital de fi de grau professional d’una persona que va ser alumne meu durant el meu primer any treballant a Educació. 

Mentre tocava les notes de la peça de Schumann que dona nom a aquest escrit, com un gest final d’agraïment al professorat que l’havia acompanyat al llarg dels seus estudis musicals, em vaig sorprendre pensant en totes i cadascuna de les persones que, directament o indirecta, han passat per les meues mans com a docent.

Quan ens preparem per a ser mestres, se’ns repeteix que serem referents per al nostre alumnat. I és ben cert! Però mai ningú et prepara per a trobar-los anys després i veure en què s’han convertit. Durant el concert em van vindre al cap tants noms, tants rostres… I no vaig poder evitar sentir-me com qui observa un riu. L’aigua corre, i ens queda gaudir de la seua remor i frescor. Em vaig sentir petit, però molt orgullós d’haver format part, encara que fos d’una ínfima part, del camí.

D’alguns en tinc notícies, d’altres no, i d’alguna sé que mai en podré tindre. Però em sent feliç d’haver format part de la seua vida en algun moment. Espere haver deixat un bon record i, sobretot, haver estat a l’altura.

Aquest any ha estat un curs de grans canvis. Després de quatre anys intensos al PFI, he tornat a l’especialitat de Serveis a la Comunitat, concretament als Graus Superiors d’Integració Social i Educació Infantil. Treballar dins de la branca social, formant la gent que demà cuidarà i treballarà directament amb persones, és un privilegi, però també una gran responsabilitat. Malauradament, vivim en un sistema productiu on les feines de cures es mantenen estructuralment en un segon pla, constantment infravalorades. Sembla que oblidem massa sovint que, per a sobreviure, necessitem relacionar-se amb el medi i crear xarxa amb els iguals de manera ineludible.
En l’àmbit personal, el curs ha sigut un repte: m’ha tocat impartir mòduls que mai hauria pensat que faria, com ara “Sistemes Alternatius i Augmentatius de Comunicació (SAAC)”. He d’admetre que, quan m’ho van assignar, no sabia ni per on agafar-ho. Però amb l’ajuda de les companyes d’equip (i moltes hores de lectura…), la cosa ha funcionat a la meravella. De fet, amb el grup d’Integració feia broma sobre fer-me samarretes personalitzades amb els noms dels mòduls, perquè cada vegada que entrava per la porta feia alguna cosa diferent i les tenia una mica confuses.

Vull que quede constància escrita d’una anècdota que em va marcar prou: el primer dia de classe, en acabar, una alumna es va acomiadar dient-me: “Moltes gràcies per la classe, professor!”. Vaig tornar a casa la mar de content, i encara em fa somriure la situació.

Ara que el curs s’acaba, soc jo qui ha de respondre: Gràcies a tu, i a tots vosaltres, per haver format part d’aquest viatge i de tots els que m’han fet ser com soc avui.

Hem sigut un equip docent nombrós, fet que de vegades pot generar friccions, però jo personalment m’he sentit com a casa amb tothom. He tingut la sort de compartir aula amb el millor de cada casa: gent molt potent, compromesa i amb molts recursos. M’emporte un bon record, tant als equips, com fora, a les trinxeres lluitant per una educació de qualitat.

Per a rematar-ho del tot, el dia de la graduació vaig rebre dos detalls espectaculars:

• Una tassa amb la inscripció: “Aquesta diapositiva la llegirà…”. Missatge rebut, equip. Promet fer les classes més dinàmiques i retallar el PowerPoint!
• Uns mitjons on es llig: “Profe, moles molt”. I, malgrat despertar l’odi de la policia del bon gust, no vaig dubtar ni un segon a posar-me’ls per a entregar les orles. (Adjunte prova gràfica del delicte).

D’altra banda, ha estat un any molt convuls. La docència no es limita a les parets de l’aula, es defensa també al carrer. Aquest curs he participat activament en la major part de les vagues d’educació a Catalunya, sempre dolçaina en mà!

Tanmateix, he de dir que, com a mestre de música de formació, considere que els elements gràfics i musicals creats amb intel·ligència artificial en les nostres campanyes denigren la nostra pròpia lluita. No podem eixir a defensar la nostra faena, dir que som necessaris i insubstituïbles, i després suplir el treball de dissenyadors o músics d’aquesta manera. No em val cap justificació pragmàtica (“aquestes cançons diuen el que volem que s’escolte sense fer voltes”) ni cap excusa barata (“No hem tingut temps i ho hem fet ràpidament”). Amb quina cara defensem l’educació si caiem en això?

Per contra, em quede amb la dignitat de les accions col·lectives reals: el tall de carretera que vam fer conjuntament els docents de Terres de l’Ebre i els del nord de Castelló va ser espectacular. Va servir per a demostrar que les carències de la pública no entenen de fronteres autonòmiques; els problemes en educació són idèntics i les lluites, les mateixes. Al setembre la mobilització continuarà. S’ha aconseguit alguna cosa, és cert, però no és ni de lluny prou per a pal·liar les mancances d’un sistema que necessita més recursos i menys burocràcia.

Tanquem la paradeta, i acaba un altre curs amb la certesa que educar és, per damunt de tot, un acte d’amor i de resistència. Faré el camí amb les sandàlies i els calcetins posats, amb la dolçaina a punt i amb la motxilla plena de tot allò que m’heu donat i que justifica cada segon invertit en aquesta professió.

Ens veiem al setembre, a les aules, i als carrers!