Aquest curs, després de 6 anys, he tancat una etapa. No ha estat només una feina: ha sigut intens, un camí ple d’aprenentatges, vincles i reptes. Durant aquest temps, he treballat al mateix institut, un lloc que, als inicis em feia sentir com un impostor que serpentejava pels seus passadissos ,però que, amb els anys, vaig començar a estimar.

Els dos primers anys vaig ocupar substitucions al departament de Serveis a la Comunitat. Per a mi, que venia de l’educació Primària, era tota una aventura. Al principi em sentia una mica fora de lloc, però les companyes d’equip em van fer sentir com a casa. Atresore cada moment, cada rialla d’aquelles classes i cada llàgrima dels anys següents. Recorde a tot l’alumnat, al que tindré sempre present i que em va ajudar a ser qui soc avui.

Després, vaig iniciar la feina al PFI i aquesta ha durat fins avui. Han estat 4 anys inoblidables que m’han permés conéixer una altra cara de l’educació: La d’allò que “molesta” a l’administració, que es preocupava més del nombre de matriculats que de la seua trajectòria, l’escombrada sota la catifa, aquells elements que havien de mantenir-se ocupats comptant rajols del terra perquè “no donaven per a més”… la cara de la segona (o tercera) oportunitat, la d’aquells que no sempre encaixen als marcs convencionals, però que tenen molt a oferir amb una mica de confiança i temps… I que agraeixen aquest nou inici, aquest reset sense etiquetes ni gent que els assenyale pels errors comesos.

Podria explicar les característiques d’aquestes places, el seu funcionament, o els mecanismes que han permés, i ara impossibiliten, la continuïtat dels docents en aquests programes. Podria reflexionar sobre el fet que les noves normatives han deixat fora a centenars de professionals que, com jo, han construït amb esforç i implicació el PFI al llarg dels anys. També podria parlar una mica sobre el despropòsit que va ser la reunió de tancament del curs de xarxes, un espai pensat per acompanyar i reconéixer la tasca docent, que va acabar convertint-se en una escenificació de menyspreu i desconnexió amb la realitat. Però no ho faré. No perquè no siga important, sinó perquè vull centrar-me en allò que realment m’importa: les persones, el que hem viscut, i el valor que tenim.

L’educació pública s’ompli sovint la boca amb discursos sobre l’atenció individualitzada, la inclusió, i l’acompanyament que s’ha de garantir a l’alumnat, però, si mirem com es tracta al professorat (especialment aquell que forma part de programes singulars), el contrast és alarmant. Som números d’una llista, elements prescindibles, tractats de manera impersonal i improvisada. Tot i això, com a bons professionals, hem continuat treballant amb la mateixa passió i responsabilitat de sempre.

El professorat del PFI, més cohesionat que mai, ha estat un exemple de dignitat i compromís. Hem estat al costat del nostre alumnat fins a l’últim dia, perquè sabíem que per a molts d’ells i elles, el PFI no és únicament “l’estudi que toca”, sinó una de les poques xarxes de suport que tenen. I ho hem fet perquè entenem que l’educació requereix empatia, presència i relació.

Estic profundament agraït a l’equip directiu del centre, que sempre ens ha donat suport i ens ha fet sentir que la nostra tasca era imprescindible en els temps que corren. No és fàcil liderar un projecte d’aquest volum en una societat en constant canvi, però la seua actitud ha ajudat a fer possible que el projecte del PFI tingués sentit fins al final. Deixem enrere un espai que sentíem nostre, construït amb molta cura i dedicació durant anys, però ho fem amb la tranquil·litat de saber que queda en les millors mans.

Aquest últim curs he compartit feina amb un equip docent implicat, creatiu i compromés. Gràcies a aquest equip, s’han pogut desenvolupar projectes que van molt més enllà de fer voltar els fulls del currículum (que més vegades de les que voldria es manté alié a la realitat). Alguns dels projectes han sigut: els murals sobre les relacions tòxiques, que es va exposar a l’entrada i va participar part del centre; la paradeta de Nadal, que va ocupar un lloc al mercat de la població; la reparació de la tanca i la taula de ping-pong, el disseny i construcció d’una taula i un faristol per al centre… Accions que parlen per si soles de l’efectivitat i impacte real del programa, sempre al servei de la comunitat educativa.

Sabem que les persones que vindran darrere nostre tenen talent i capacitats per continuar endavant, ningú de nosaltres va començar sabent, però seria ingenu no expressar que la decisió de prescindir d’aquells i aquelles que han construït el programa des dels fonaments és poc encertada (i sobretot, poc ètica).

Me’n vaig amb el cor ple: de gratitud, de nostàlgia i d’orgull. Gràcies a totes les persones que m’han acompanyat en aquest camí. I, prenent la idea que exposava J.S.V.B. a l’últim claustre: Gràcies especialment, a l’alumnat, que és i sempre serà la raó de continuar endavant.

Que compten les rajoles del terra… Quan acaben, les de la paret… Després ja hauran oblidat les del terra i podeu tornar a començar.