Des que vaig començar a exercir com a professor a l’educació bàsica obligatòria les preguntes de l’aprenentatge col·laboratiu ja em feien prou ressò per com a mínim fer l’esforç de cercar les maneres més creatives i efectives d’entomar el repte d’aquesta aproximació pedagògica a les nostres aules. Primer voldria recordar aquestes imatges en ordre descendent: on la igualtat se semblaria a tot el Pla d’acceleració digital del nostre Departament d’Educació i el desplegament de recursos humans i econòmics arreu del territori sobretot des de la pandèmia; en segon terme, l’equitat, és un bon símil dels recursos addicionals que com a centres acostumaven a atendre les NESE d’una manera extraordinària i amb una data de caducitat força acotada.; per acabar, la justícia, on a banda d’una personalització dels aprenentatges o un aterratge de les DUA i tot els itineraris d’aprenentatge que se’ns puguin acudir, abans hauríem de poder gaudir (no vantar-nos) d’un grup classe cohesionat, amb un vincle de confiança i respecte, bidireccional entre professor i alumnat.

En principi totes les il·lustracions són de Shel Silverstein i han estat recuperades del compte de Twitter @lunchbreath de Tony Ruth. Recuperat de: <https://ifunny.co/picture/inequality-justice-fixing-the-system-to-offer-equal-access-to-tY1z1x6j7> [Data de consulta: agost 21]

Com jo soc dels professors que li agrada molt quan qualsevol estudiant em formula una resposta que no tinc ni l’inici de la resposta o, en aquest cas específic de les il·lustracions de Shel Silverstein projectades davant del grup classe i de sobta un llampec al bell mig de l’aula: «Profe, per què no es miren entre ells i s’ajuden?»

Crec que millor càpsula de la intel·ligència col·lectiva no m’he pogut trobar fins ara a les aules i per això mateix, just abans de parlar de com aplicar la perspectiva del connectivisme (Siemens, 2004), he d’atendre l’alfabetització digital de l’alumnat alhora que tot el que he d’ensenyar de la meva especialització lingüística, perquè és un fet que puc trobar-me a l’aula amb estudiants àgrafs digitals, tant és l’edat que tinguin entre 12 i 18 anys si són nouvinguts o no.

A més a més, aquest decalatge digital que també pot afectar la dignitat personal d’aquell alumant, per experiència pròpia, ha de ser detectat i acompanyat amb molta assertivitat i cura durant les Situacions d’aprenentatge propostes. Tot plegat crec que em porta a la pregunta de com pot sentir-se l’alumnat (i jo) quan reeixim un recurs digital i els objectius d’aprenentatge inicials: no hi ha millor recompensa, és tot un regal.

Portafolis docent de l’Elias Martí sota llicència CC BY-NC-SA 4.0