L’èsser humà és un animal social. Necessitem relacionar-nos, necessiten interactuar amb altres membres de la comunitat. És una de les característiques que ens defineixen com a espècie.

Sempre han existit les xarxes socials. Eren bàsicament de dos tipus: o bé d’índole familiar ( pares, mares, germans, avis, oncles, cosins,….),  o bé de proximitat ( amics, veïns, companys de feina,….). Aquests dos tipus de xarxes compartien el fet anomenat “FACE TO FACE” es a dir, necessiten el cara a cara per establir-les i mantenir-les.  I això, no es dolent en absolut, ans el contrari; però es una limitació. Aquesta limitació no existeix amb les xarxes socials digitals.

Per tant, les xarxes socials digitals, omplen un buït; permeten establir relacions amb altres persones de tot el món i en tot moment. Aquestes persones comparteixen afinitats en temàtiques de tot tipus.

Gràcies a la implantació d’Internet i de les xarxes socials digitals, podem comunicar-nos, intercanviar informació, col.laborar en projectes supranacionals, i aprendre entre iguals.

Faciliten, per tant, l’estudi i ‘accés a dades i permeten democratitzar encara més l’educació.

Sembla, per tant, que són unes eines fantàstiques per implantar-les a les nostres aules, però  també tenen inconvenients.  És necessari capacitar als nostres alumnes en certes competències digitals per poder utilitzar-les adequadament i amb seguretat.

L’activitat docent canviarà i es limitarà a un paper més aviat d’orientador, de motivador i quedarà pels alumnes un paper més actiu com a creadors de continguts.

La meva opinió es que cal fomentar l’ús de les xarxes socials digitals a l’àmbit de la escola. Cal recordar que aquesta no pot ignorar els canvis socials del seu entorn. Aquest ús, però ha de ser gestionat i controlat per què es desenvolupi dintre d’un marges de seguretat adients segons l’edat dels estudiants.

Com a educadors a nosaltres ens correspon adoptar i adaptar noves metodologies que fomentin aquests ús per optimitzar els resultats.