Aquesta informació s’ha extret del l’article de Carles Llombart, per més informació consulteu el següent enllaç:

http://www.xtec.cat/~cllombar/plantilla.htm

La primera fase la du a terme l’orella externa (que capta i transmet l’estímul acústic a través del conducte auditiu extern fins al timpà), i l’orella mitjana, que està formada pel timpà i per la cadena ossicular. El timpà és una membrana elàstica que, al tenir una forma semblant a un embut, permet  multiplicar la pressió de les ones sonores que recull en la seva part externa (de la mateixa manera que el disseny d’una xinxeta permet que la pressió que es fa amb el dit sobre la cabota es concentri en la punta, i així es pugui clavar en un suro). La part posterior del timpà està connectada a la cadena ossicular, formada per tres ossets articulats (martell, enclosa i estrep). L’energia que provoca el timpà en vibrar es transmet a aquests diminuts ossos, els quals funcionen com un sistema de palanques i multipliquen sobre l’entrada de la còclea l’energia de les vibracions que han recollit. L’osset que colpeja l’entrada de la còclea (en un lloc anomenat finestra oval) és l’estrep.

Fins ara s’ha descrit un procés complex, però exclusivament mecànic, segons el qual el so és transportat i amplificat mitjançant vibracions fins a l’entrada de l’orella interna.  A partir d’aquí comença un procés més sofisticat protagonitzat per la còclea (també anomenada popularment cargol).

La percussió de l’estrep sobre la finestra oval de la còclea provoca un seguit de pressions intermitents en el líquid (perilinfa) que omple la rampa vestibular. Aquestes onades de pressió fan oscil·lar amunt i avall la fina membrana basilar sobre la que descansa l’òrgan de Corti. Com que els extrems dels filaments de les seves cèl·lules ciliades estan fixats a la membrana tectòria (que també vibra sota els efectes de la pressió sonora) resulta que aquests cilis fan un moviment de cisalla, d’un costat a l’altre. Vegeu l’animació inferior.

L’endolinfa que banya els cilis té una diferència de potencial elèctric en relació a la perilinfa dels canals veïns, i per tant la còclea actua com un acumulador. També entre la superfície i l’interior de cada cèl·lula ciliada existeix una diferència de potencial elèctric. Això i el moviment de cisalla dels cilis fa que les cèl·lules ciliades s’excitin generant impulsos elèctrics que circulen per llurs axons. Els diferents axons s’ajunten per formar el nervi auditiu, que transporta aquests impulsos al cervell.

De la mateixa manera que un micròfon transdueix les diferències de pressió d’aire generades per la veu de qui parla en impulsos elèctrics, la còclea transdueix el moviment de les cèl·lules ciliades en impulsos elèctrics.

Les oscil·lacions de la membrana basilar es propaguen al llarg de tota la còclea (de la mateixa manera que si es sacseja una corda per un extrem aquesta serpenteja fins a l’altre extrem). Succeeix, però, que si el so és agut l’ona produïda és més marcada en la base (entrada) de la còclea, i com més greu sigui el so, en la mateixa mesura l’ona s’anirà fent més marcada cap a la part més interior. D’aquesta manera cada freqüència fa oscil·lar de forma màxima la membrana basilar en un punt determinat del cargol, i només s’estimulen les cèl·lules ciliades d’aquella regió, les que estan “especialitzades” en aquella freqüència (Veure esquema de l’esquerra). Això pel que fa a un to pur. Cada paraula, però, està composada per una multitud de freqüències; per això la parla, o qualsevol altre so complex, fa que s’estimulin simultàniament diverses regions de la còclea.

El nervi auditiu (format per la munió d’axons) transporta l’impuls elèctric codificat al cervell, fent algunes sinapsis, fins als centres auditius subcorticals. En aquesta penúltima estació ja és possible discriminar les intensitats i les freqüències dels sons, però no pas encara copsar una estructura rítmica o entendre quina paraula s’ha dit. Per això és necessari que els impulsos arribin al seu destí final, a les àrees auditives corticals: Un cop allà es realitza una descodificació, que permet la percepció auditiva pròpiament dita, entesa aquesta com la capacitat d’entendre allò que s’ha dit.