M’ha fet curiositat la expressió “nadius digitals” de Mark Prensky, escriptor de «Ensenyar a nadius digitals». L’escriptor i divulgador educatiu americà, presenta el concepte «nadius digitals» per aquelles persones que interactuat amb la tecnologia digital des de les primeres etapes de la infantesa i tenen un coneixement i un domini notable de les seves aplicacions. Aquests posseeixen una nova habilitat: la de saber entendre millor l’ús de la tecnologia per haver nascut immersos en ella, per considerar la seva vida “virtual” una extensió natural i lògica de la seva vida “natural”. El fet d’haver crescut en un entorn dominat pels mitjans audiovisuals, múltiples pantalles i tecnologies que utilitzen sincrònicament els aporta un bagatge superior.

Tambè, parla del aprenentatge col·laboratiu com a el reflex de la manera en la que el món funciona en aquest segle. Prensky assegura que “la combinació de treballar junts és el que permet a cadascú maximitzar les seves contribucions en aquest procés d’aprenentatge”.

Com a “immigrant digital” que es dedica a la docència, tinc que tenir present que estic acompanyant processos d’aprenentatge dins de una societat que cada cop s’immergeix en la tecnologia com a eina d’informació, comunicació i coneixement de l’entorn. En consciencia, incloc aquesta eina dins de la meva tasca, on se que l’alumnat sabrà navegar i, fins i tot, em podrà donar consells (ho veig a l’aula). I que si no un procès d’aprenentatge?

Es aquí on em plantejo que es necessari el canvi del rol docent cap a la col·laboració amb l’alumnat fent que siguem tots dos actius en procés conjunt. Llavors que puc aportar com a docent? El potenciar saber crític i autonomia de pensament, com proposa Concha Fernández, ja que la xarxa es un potent globalitzadora de coneixement i idees. Aquest model actualitzat de pedagogia constructiva te que tenir en compte el no dissoldre el saber mitjançant la utilització a palpentes de la tecnologia i la suplantació del món digital per el món real.