És evident que el món de la docència actual no té res, o poc, a veure amb l’ensenyament o pràctica educativa de fa uns 30 anys (tot i que alguns hem estat afortunats/des d’experimentar un híbrid entre metodologies tradicionals i d’altres força globalitzadores, a finals dels anys 80 i anys 90 del passat segle, que ens ha permès tenir una visió més flexible i ample del què i com ensenyar).

Aquest fet, que el professorat procedís d’uns processos d’E/A tan diferents entre ells, crec (i estic força convençuda, fent una mirada  de mi mateixa i dels companys i de les companyes durant aquests darrers  20 anys que porto com a docent), que ha marcat bastant les línies pedagògiques/metodològiques que cada un dels i de les mestres hem anat aplicant dins l’aula, amb el millor criteri possible. Tot i així,  ja fa temps que els centres intenten dibuixar un camí per on anar tots i totes a una, enfocant l’aprenentatge i el rol de l’alumnat des d’una perspectiva molt més activa i productora de coneixement (de caire bi o multidireccional), la qual cosa ha implicat que el professorat fes un anàlisi del què i com ensenyar i posés tot el seu èmfasi en una altre manera de concebre el procés d’E/A: aprendre per projectes, atendre la diversitat, ser partícips d’una veritable escola inclusiva, oferir DUA, puzzle… són algunes de les metodologies o principis que dia a dia anem utilitzant per encaminar-nos cap a aquesta mirada educativa.

I, si això no era suficient, l’arribada i enorme desenvolupament de les noves tecnologies i l’aparició d’internet han estat un dels grans canvis que han transformat el context del procés educatiu, en aquestes darreres dècades. Llavors, s’ha tornat a fer necessari el tornar a replantejar-se la metodologia i la manera d’enfocar els aprenentatges, ja que les noves tecnologies ens permeten un ventall de possibilitats però per si soles no creen canvis màgics.

El professorat hem de tenir present l’ús que fem d’elles a les nostres pràctiques educatives, ser conscients de la seva graduació segons la maduresa digital demandada (com exposa el SAMR) i anar garantint al nostre alumnat les diferents habilitats, capacitats i competències, que la Taxonomia de Bloom Digital, en fa referència.

Però…

Estem els docents capacitats per atendre els i les nadius digitals que tenim al davant a les nostres aules?

A dia d’avui, el professorat podem oferir un model TPACK, amb el que garantir aquest aprenentatge als nostres infants?

Està la comunitat educativa posant totes les eines, recursos, implicació… suficient perquè tots siguem veritables competents digitals?

S’estan fent passes importants però encara queda un llarg camí per recórrer on els i les docents no ens podem “despistar” gaire ja que necessitem d’aquests coneixements per dominar l’entorn digitalitzat i així poder integrar la tecnologia digital a l’aula d’una manera veritablement eficaç.

 EL ROL DEL DOCENTE