Tant l’entrada de l’era tecnològica en aquestes darreres dècades a la nostra societat com la necessitat virtual a la que ens ha abocat aquesta pandèmia mundial dels darrers  dos anys han fet que les empreses digitals, el Departament d’Educació i professionals de la docència ens “posem les piles” per  a poder donar una resposta educativa més ajustada a la nostra (i, sobretot, de l’alumnat) realitat actual.

El món virtual ens ofereix tenir al nostre abast infinitat d’eines i recursos per tal de tornar a replantejar-nos el nostre procés d’E/A, el què i com, la forma, metodologia, amb la qual volem ensenyar.

Però… Això és suficient?

El Departament ens brinda diversos recursos i eines (així com Google) que ens faciliten la gestió, comunicació, organització, planificació, obtenció de recursos, activitats, serveis… però tot això, junt als il·limitats programes que podem utilitzar dins la xarxa, també esdevenen un calaix sense fons en el que ens podem perdre, del qual requereix temps per a dedicar-s’hi i formació adient.

És obvi les infinites avantatges que ens dóna el món virtual però, al meu parer, és la moneda de les dues cares. Entenc i sé que és necessària la seva implantació dins l’àmbit educatiu però també sóc conscient que al professorat (en general) estem lluny, avui en dia, de ser competents digitals. Llavors, si  “L’art d’ensenyar és l’art d’ajudar a descobrir” , penso, el Departament, els docents… estem fent tot el possible perquè això sigui així? La implicació, dotació, inversió, formació, etc, encara ha de donar més passes de gegant. Però, mentrestant, sense posar-ne excuses, amb formacions com aquestes (encara que sigui a nivell personal i/o de centre) seguirem pas a pas, per fer camí i així poder garantir als nostres infants l’escola del sg. XXI que mereixen.