El Pla de Lectura de Centre (PLEC) és una tasca institucional que he assumit com a coordinadora LIC, però que no puc —ni vull— construir sola. El repte és aconseguir que tot el claustre senti la competència lectora com una responsabilitat compartida.
Per això, la sessió que vaig dissenyar per treballar el primer pilar del PLEC (saber llegir) estava pensada des de l’isomorfisme pedagògic i la disonància cognitiva: el professorat havia de viure el mateix procés d’aprenentatge que volem que construeixin per als seus alumnes. Dels nivells de comprensió a les bastides, passant pel diagnòstic col·lectiu de cada àmbit.
El resultat: cap àmbit va dir que la lectura no era la seva feina. Tots van tenir alguna cosa a dir. I això, en un claustre real, ja és molt.
El 2009, un alumne es va queixar que no el tractava com els altres. Li vaig respondre instintivament que no podia tractar-los a tots igual perquè eren diferents.
Aquesta intuïció connectava tres tradicions que m’han fet com soc: la cristiana (distribuir segons necessitat), la marxista (“a cadascú segons necessitat”) i la pedagògica diferencial. Tractar igual els desiguals perpetua la injustícia. L’educació equitativa exigeix adequar-se a cada alumne: qui té trauma necessita temps, qui té baixa motivació necessita reconeixement, qui té altes capacitats necessita portes obertes.
Les noves tecnologies poden fer viable aquesta personalització que abans era inassumible. Perquè en una societat democràtica l’educació pública ha de ser tan personalitzada com ho era antigament l’educació privada de les elits.
“L’esquelet invisible” és una unitat de morfosintaxi per a 2n d’ESO basada en les Thinking Classrooms de Peter Liljedahl, adaptades a la llengua catalana.
Aquest canvi d’enfocament respon a la necessitat d’adaptar l’ensenyament d’aquesta disciplina al que diuen la competència lingüística 9 i els criteris d’avaluació 9.1 i 9.3 (que se citen en l’article). L’objectiu, doncs, no és que els alumnes memoritzin regles sinó que s’adonin del funcionament gramatical que ja dominen intuïtivament i ajudar-los a formular generalitzacions que els permetin millorar la seva pròpia expressió escrita i oral.
La unitat té 16 sessions dividides en cinc fases progressives i un dossier de 75 reptes amb tres nivells de dificultat. L’article n’explica el disseny i les dificultats reals d’implementació: trobar el grau de repte adequat, resistir la temptació d’explicar i connectar el treball a classe amb el treball individual a casa.
Fa un any i mig vaig descobrir el curs “Crea y Comparte”, de Promaestro, a Twitter. L’any passat vaig demanar informació, però estava fent el màster d’altes capacitats de la UNIR i vaig aparcar la idea. Enguany, finalment, m’hi he inscrit i he superat el procés de selecció.
M’il·lusiona poder sistematitzar les meves pràctiques d’aula —les optatives DesafiaMent o les aules per pensar de sintaxi— i arribar a més docents. Només he publicat un article, al postgrau de la UOC, però era teòric. Aquesta vegada aprendré a documentar experiències reals amb rigor.
El cronograma (50 hores, gener-desembre 2026) és compatible amb la meva feina. Tinc dubtes sobre la justificació teòrica, però l’acompanyament personalitzat em dona confiança. Aquest serà l’any de compartir bones pràctiques.
Crec que, lluny de descartar el terme “avaluació”, per gastat, cal defensar definicions clares que ajudin a distingir radicalment avaluació de qualificació: mentre la qualificació és sempre final i constata un estat, l’avaluació permet el canvi, perquè comporta presa de decisions per a la millora. Sota aquesta òptica, l’expressió “avaluació final” seria un contrasentit, per exemple.
Per aprofitar l’isomorfisme educatiu, que fa que ensenyem com vam aprendre, cal treballar aquesta distinció des d’infantil fins a secundària, amb pràctiques coherents i experiències inspiradores com la de l’Institut de Navarcles. Les paraules importen i el terme “avaluació” és massa central per abandonar-lo.
Portem unes setmanes de curs i les coses van bé. El projecte d’enriquiment amb assignatures optatives funciona, tot i alguns desajustos que poleixo sobre la marxa. El Pla de Lectura del Centre va una mica endarrerit, però l’acollida ha estat excel·lent: companys que em busquen per demanar consell o compartir experiències, i l’enquesta al professorat que suma respostes cada dia. Em fa goig veure que no estic sola en això.
Aviat arribaran tres alumnes del Màster, començaré a treballar sintaxi amb la metodologia “aules per a pensar” i espero confirmar la inscripció al curs “Crea i comparte” al novembre. Mentrestant, vaig avançada en les tasques que depenen de mi: programació lliurada i preavaluació preparada.
Amb molta feina i visió clara, les coses solen sortir bé. No perfectes, però bé. I això, en un centre de màxima complexitat, ja és molt.
Amb els nivells de concreció curricular i la LOMLOE passa com quan demanem als alumnes que facin resums o estudiïn sense ensenyar-los com es fa, i després ens lamentem dels resultats.
Fa anys que saltàvem directament de la llei a les programacions d’aula, sense desenvolupar mai el segon nivell de concreció (el que correspon als centres). Ara, amb la LOMLOE més oberta i flexible, aquesta mancança s’ha fet evident. Els equips directius intenten crear-lo per primera vegada, però sense formació específica, el resultat no és pràctic ni satisfactori.
Proposo centrar-nos en els criteris d’avaluació adaptats al context del centre, no en llistes de sabers. Això és especialment important en el cas del currículum de llengües.
Què han de saber els alumnes per passar de curs? Els docents, com a bons professionals, ja sabran seleccionar els sabers adequats per arribar-hi.
En un moment en què estan de moda els discursos alarmistes sobre la comprensió lectora dels joves, la direcció del centre de màxima complexitat on treballo m’ha encarregat la creació, el curs vinent, del Pla de Lectura del centre.
El document s’ha de sostenir en tres potes fonamentals: saber llegir (comprensió), el gust per la lectura (dimensió emocional) i llegir per aprendre (eina d’aprenentatge).
Lluny de ser un element burocràtic, aquest document ha de ser una eina real per unificar criteris i per això és important que sorgeixi d’un procés participatiu. Serà un procés complex, però la reflexió pedagògica que ha de generar al centre no té preu.
Aquest curs he adaptat les aules per pensar de Peter Liljedahl a les classes de sintaxi catalana de 2n d’ESO. Després de dos intents previs més tímids (2022-23 i curs passat), finalment m’he atrevit a implementar-ho completament: alumnes drets, en grups de 3, treballant reptes poc guiats durant 4-5 dies. Tot i que les meves classes no han estat perfectes, l’experiència ha estat tan positiva que ja estic dissenyant una proposta més estructurada per al curs vinent, començant per conceptes bàsics com sintagma i nucli.
La metodologia per projectes integra perfectament l’aprenentatge inductiu, actiu i globalitzat. És inseparable, des del meu punt de vista, del treball cooperatiu, que fomenta l’autonomia dels alumnes, permet una avaluació formativa en temps real i revaloritza el coneixement com a valor social a l’aula.
L’avaluació formativa i contínua, en paral·lel, és essencial en aquest model: proporciona models d’èxit, ofereix feedback constant, involucra els alumnes mitjançant auto i coavaluació, s’integra naturalment en les activitats i valora més el procés que el producte.