Etiqueta: Programació Pàgina 1 de 2
A la primera part de «L’esquelet invisible», els alumnes, en grups de tres generats aleatòriament, classifiquen paraules per descobrir que hi ha paraules variables i invariables i, després, diferents tipus de variació. Deixo que topin amb paraules ambigües (vell, planta, cara) sense donar-los la resposta, perquè el debat els faci pujar per l’escala de Bloom.
Primer capítol d’una sèrie de cinc on aniré publicant com estic aplicant enguany les aules per pensar a l’aprenentatge de la gramàtica. Perquè aprendre importa i jo n’estic aprenent molt.
“L’esquelet invisible” és una unitat de morfosintaxi per a 2n d’ESO basada en les Thinking Classrooms de Peter Liljedahl, adaptades a la llengua catalana.
Aquest canvi d’enfocament respon a la necessitat d’adaptar l’ensenyament d’aquesta disciplina al que diuen la competència lingüística 9 i els criteris d’avaluació 9.1 i 9.3 (que se citen en l’article). L’objectiu, doncs, no és que els alumnes memoritzin regles sinó que s’adonin del funcionament gramatical que ja dominen intuïtivament i ajudar-los a formular generalitzacions que els permetin millorar la seva pròpia expressió escrita i oral.
La unitat té 16 sessions dividides en cinc fases progressives i un dossier de 75 reptes amb tres nivells de dificultat. L’article n’explica el disseny i les dificultats reals d’implementació: trobar el grau de repte adequat, resistir la temptació d’explicar i connectar el treball a classe amb el treball individual a casa.
Amb els nivells de concreció curricular i la LOMLOE passa com quan demanem als alumnes que facin resums o estudiïn sense ensenyar-los com es fa, i després ens lamentem dels resultats.
Fa anys que saltàvem directament de la llei a les programacions d’aula, sense desenvolupar mai el segon nivell de concreció (el que correspon als centres). Ara, amb la LOMLOE més oberta i flexible, aquesta mancança s’ha fet evident. Els equips directius intenten crear-lo per primera vegada, però sense formació específica, el resultat no és pràctic ni satisfactori.
Proposo centrar-nos en els criteris d’avaluació adaptats al context del centre, no en llistes de sabers. Això és especialment important en el cas del currículum de llengües.
Què han de saber els alumnes per passar de curs? Els docents, com a bons professionals, ja sabran seleccionar els sabers adequats per arribar-hi.
Aquest curs he adaptat les aules per pensar de Peter Liljedahl a les classes de sintaxi catalana de 2n d’ESO. Després de dos intents previs més tímids (2022-23 i curs passat), finalment m’he atrevit a implementar-ho completament: alumnes drets, en grups de 3, treballant reptes poc guiats durant 4-5 dies. Tot i que les meves classes no han estat perfectes, l’experiència ha estat tan positiva que ja estic dissenyant una proposta més estructurada per al curs vinent, començant per conceptes bàsics com sintagma i nucli.
L’aprenentatge globalitzat concep el coneixement com una xarxa interconnectada, no fragmentada en assignatures aïllades. Aquest enfocament és especialment adequat en l’ensenyament de llengües, ja que la comunicació impregna totes les àrees del saber a través de les quatre habilitats bàsiques (parlar, escoltar, llegir i escriure), que funcionen integradament en contextos reals. El docent de llengua ha d’aprofitar totes les situacions d’aprenentatge per treballar aspectes metalingüístics de manera integrada, superant la tradicional separació artificial entre ortografia, gramàtica i comunicació.
L’aprenentatge actiu, part d’un enfocament educatiu juntament amb l’aprenentatge inductiu i globalitzat, situa l’alumne com a protagonista del seu procés d’aprenentatge.
Aquesta metodologia natural es basa en una realitat: els humans sempre han après observant, imitant i, sobretot, fent.
Per implementar-la a l’aula cal compartir objectius clars, crear un ambient segur on l’error formi part del procés i proporcionar bastides d’aprenentatge que fomentin l’autonomia. És essencial plantejar preguntes potents i contextualitzades que reptin els alumnes, així com oferir materials que els permetin manipular i comprendre el món.
Per mantenir la motivació a llarg termini, cal incorporar la pràctica a la rutina diària, igual que es fa amb un infant que aprèn a caminar.
Finalment, l’avaluació ha d’acompanyar tot el procés, ajudant els alumnes a ajustar la valoració del seu aprenentatge amb objectius compartits i autoavaluació guiada.
L’aprenentatge inductiu desenvolupa el pensament crític i analític; afavoreix aprenentatges significatius, profunds i duradors; fomenta la curiositat i la motivació intrínseca, i empodera l’alumnat.
Com m’ho faig per fomentar aquest enfocament a les meves classes?
Treballar amb la IAG és quelcom que ens pot alliberar molt de temps. En aquest article explico com vaig utilitzar Claude (IA) per preparar una exposició sobre la meva metodologia d’aula per al Claustre. En tres hores distribuïdes en dos dies, vaig aconseguir crear tres diapositives efectives i un guió concís. Li vaig proporcionar la meva programació didàctica, vam iterar propostes fins obtenir una estructura satisfactòria i vaig adaptar els seus dissenys combinant Canva i Google Presentacions. També em va ajudar a preparar i esquematitzar el guió per a cada diapositiva. El resultat va ser professional amb una inversió de temps molt raonable.
ÈXITS DEL MES QUÈ EM CAL MILLORAR? He introduït en el dia a dia dues formacions intensives, sense perdre el tempo de les classes. He de gestionar…