A la primera part de «L’esquelet invisible», els alumnes, en grups de tres generats aleatòriament, classifiquen paraules per descobrir que hi ha paraules variables i invariables i, després, diferents tipus de variació. Deixo que topin amb paraules ambigües (vell, planta, cara) sense donar-los la resposta, perquè el debat els faci pujar per l’escala de Bloom.
Primer capítol d’una sèrie de cinc on aniré publicant com estic aplicant enguany les aules per pensar a l’aprenentatge de la gramàtica. Perquè aprendre importa i jo n’estic aprenent molt.
La llei educativa obliga a tenir biblioteca, però no sempre es compleix. I, quan es compleix, és a costa del temps dels docents o del pressupost de les AFA.
Res d’això és inclusiu ni garanteix l’equitat.
A la jornada de Rosa Sensat vam sentir com hauria de ser una biblioteca de secundària: un espai amb bibliotecària, objectius d’aprenentatge i clubs de lectura llaminers, que funcionin.
I una pregunta incòmoda: per què deixem fora els videojocs, que l’alumnat viu cada dia? Si no posem paraules a la cultura audiovisual, la consumiran sense criteri. Ho explico a l’article.
Les vacances han servit per deixar madurar el que vaig aprendre l’any passat. D’aquí en neixen tres decisions per al curs que comença: llegir molt més, gràcies a un PLEC que ja no és promesa; aprendre gramàtica manipulant la llengua a partir del que ja sabem, flexibilitzant les aules per pensar de Liljedahl; i un DesafiaMent que caldrà repensar, sense pressa però sense excuses. No és un article de propòsits. És un article de qui ja té la feina de fons feta.
A partir de Gramàtica a l’aula (Graó), i la distinció entre gramàtica implícita i explícita, podem convertir la llengua en un objecte manipulable per a un aprenentatge actiu.
En un exercici honest de metacognició de final de curs miro de posar nom al que ha anat bé, al que cal millorar, i al que encara no sé com resoldre.
Un curs de balanç agredolç. Els èxits són reals, però el camí ha estat solitari. Massa solitari.
La dificultat principal és la bretxa entre la meva implicació professional i la dels equips amb qui treballo.
I quan aquesta bretxa afecta l’alumnat, no puc mirar cap a una altra banda.
Sobre com es construeix un pla de lectura de centre en un any, amb el suport discret del claustre, la pressió silenciosa de dues-centes quatre enquestes i el gir inesperat d’una biblioteca que va deixar de ser un magatzem de pols just a temps.
Sobre el que l’escola ha de continuar fent en temps de IA: construir persones capaces de pensar, posicionar-se i equivocar-se.
El Pla de Lectura de Centre (PLEC) és una tasca institucional que he assumit com a coordinadora LIC, però que no puc —ni vull— construir sola. El repte és aconseguir que tot el claustre senti la competència lectora com una responsabilitat compartida.
Per això, la sessió que vaig dissenyar per treballar el primer pilar del PLEC (saber llegir) estava pensada des de l’isomorfisme pedagògic i la disonància cognitiva: el professorat havia de viure el mateix procés d’aprenentatge que volem que construeixin per als seus alumnes. Dels nivells de comprensió a les bastides, passant pel diagnòstic col·lectiu de cada àmbit.
El resultat: cap àmbit va dir que la lectura no era la seva feina. Tots van tenir alguna cosa a dir. I això, en un claustre real, ja és molt.
El 2009, un alumne es va queixar que no el tractava com els altres. Li vaig respondre instintivament que no podia tractar-los a tots igual perquè eren diferents.
Aquesta intuïció connectava tres tradicions que m’han fet com soc: la cristiana (distribuir segons necessitat), la marxista (“a cadascú segons necessitat”) i la pedagògica diferencial. Tractar igual els desiguals perpetua la injustícia. L’educació equitativa exigeix adequar-se a cada alumne: qui té trauma necessita temps, qui té baixa motivació necessita reconeixement, qui té altes capacitats necessita portes obertes.
Les noves tecnologies poden fer viable aquesta personalització que abans era inassumible. Perquè en una societat democràtica l’educació pública ha de ser tan personalitzada com ho era antigament l’educació privada de les elits.