Les aules per pensar (thinking classrooms) són una proposta pedagògica desenvolupada per Peter Liljedahl que busca transformar la dinàmica tradicional de l’aula per fomentar el pensament actiu i la participació de tot l’alumnat. Aquesta metodologia es basa en catorze pràctiques concretes que van des de com plantejar les tasques fins a com organitzar l’espai físic de l’aula, sempre amb l’objectiu de crear un ambient on els estudiants pensin, discuteixin i construeixin coneixement de manera col·laborativa.
El que fa especial aquesta proposta és que posa l’accent en fer visible el pensament dels alumnes i convertir l’aula en un espai dinàmic on el professorat actua més com a facilitador que com a transmissor de coneixements. Elements com treballar dempeus en superfícies verticals (com pissarres o papers en les parets), formar grups aleatoris o plantejar tasques que no comencin amb instruccions explícites són algunes de les estratègies que caracteritzen aquestes aules i que busquen trencar la passivitat habitual de moltes classes tradicionals.
Per tot això, les aules per pensar em van enamorar des del primer moment que les vaig descobrir a Telegram, de la mà de l’apreciadíssima Belén Palop. Ho tenen tot: treball multinivell, cooperatiu, aprenentatge inductiu, constructivisme… El problema és que només n’he sabut materials per a matemàtiques, quan el cert és que a mi em sembla que l’adaptació a la sintaxi és molt clara.
El primer cop que ho vaig provar va ser el curs 2022-23, al darrer mes del curs, com a mesura d’ampliació per a l’alumnat que no havia de recuperar cap aspecte de l’assignatura. No els vaig fer posar drets, perquè l’aula estava molt atapeïda i, com que hi havia alumnes que havien de recuperar (asseguts), tenir-ne d’altres drets, guixant a les parets (mai no hi ha prou pissarres), no em va semblar factible: vaig crear els exercicis en DinA3 i els vaig fer plastificar perquè ells poguessin escriure amb els rotuladors, esborrar, esquematitzar, redefinir… Com devia anar d’atabalada que no en conservo ni una foto!
El primer dels exercicis. Els alumnes havien de trobar les diferències entre ambdues frases.
Eren exercicis molt senzills amb els quals pretenia que els alumnes reflexionessin sobre la manera que la sintaxi influeix en el significat… i a l’inrevés. Alguns van arribar lluny, d’altres no tant. I jo em vaig quedar amb la sensació de qui té una eina molt potent a les mans i no sap fer-la anar.
L’any passat vaig voler fer una cosa semblant, però relacionada amb l’ortografia: facilitava als alumnes fragments de textos escrits pels companys (d’una altra classe) a les proves diagnòstiques i ells els havien de proposar correccions. Tampoc aquest cop estaven d’empeus, tot i que en el nou centre les aules eren molt més espaioses, i tampoc aquest cop hi vaig poder dedicar gaire temps. I l’aprenentatge (per a mi) va ser doble:
- això amb els alumnes asseguts no era pràctic perquè costa molt controlar-ne l’evolució
- hi havia de dedicar més temps i fer-ho de manera més estructurada.
La meva idea era començar el curs amb això, però l’estiu va anar com va anar i jo no em vaig sentir prou empoderada per llençar-me a la piscina. Però ho volia fer i ho he llençat com a complement a les 8 sessions sobre pronominalització que van fer les meves alumnes del MUFPS. Els havia encarregat que fessin una cosa manipulativa, perquè soc conscient que els alumnes no tenen prou base per treure profit d’una cosa més teòrica, però elles mateixes són aprenents (i sospito que des de la universitat no les han sabudes guiar; jo tampoc, però jo només existeixo a les pràctiques, per molt que els ofereixi el telèfon, el mail i el que calgui per al que calgui) i la cosa ha sortit cooperativa, que està prou bé (eren dues bones alumnes, motivades i atentes), però teòrica i, per tant, superficial.
Les meves classes tampoc no han estat meravelloses, no ens enganyem, però per primer cop els alumnes han estat 4-5 dies d’empeus, en grups de 3, amb reptes poc guiats (tot i que la majoria només tenien una resposta correcta). Han hagut de pensar i els ha costat entendre que no era cap joc, que m’havien de demostrar que n’havien après, de pronominalitzar, amb les professores de pràctiques. Però quan hi han entrat, ha anat tan bé que…
Ja estic dissenyant una cosa més estructurada per al curs vinent. De moment vull començar per coses molt bàsiques que els ajudin a refrescar la memòria del que deuen haver fet a primària:
- tres exercicis per deduir el concepte de sintagma
- quatre per arribar al concepte de nucli
- quatre més per construir sintagmes correctes
- uns altres quatre per classificar les paraules primer entre variables i invariables i, després, en les diferents categories
Estic un pelet encallada ara mateix i no sé per on seguir, però… ja se m’acudirà alguna cosa. Tinc ganes d’experimentar!
Deixa un comentari