A vegades (evidentment sense voler) demanem als nostres alumnes que emprenguin tasques donant per suposat que saben com fer-les, sense que assegurar-nos que les dominen (ni tan sols de si algú els ho ha ensenyat mai). “Fes un resum”, “estudia per l’examen”, “redacta un assaig”… i ens sorprenem quan els resultats no són els esperats. Això se solucionaria amb una avaluació inicial que anés més enllà de l’anàlisi de continguts o amb traspassos d’informació ben fets entre cursos (per a això caldria que l’administració proporcionés espais i temps per a fer-ho; potser pagant com cal el mes de juliol i posant aire acondicionat als centres).

Alguna cosa similar està passant amb la implementació dels nivells de concreció curricular i la LOMLOE. Ja amb les lleis anteriors (jo ho recordo dels cursos de programació per a les oposicions de la primera dècada del mil·leni) es parlava de 3 nivells de concreció:

  1. Primer nivell (Administració): Estableix les competències clau que tot l’alumnat ha d’assolir, proporcionant un marc comú per a tot el territori.
  2. Segon nivell (Centre): Defineix els criteris d’assoliment i els perfils de sortida adaptats al context específic del centre, tenint en compte les característiques de l’alumnat i l’entorn.
  3. Tercer nivell (Docents): Selecciona i organitza els sabers bàsics més adequats per assolir els criteris establerts pel centre, adaptant-se a les necessitats concretes de cada grup-classe.

Però després d’anys d’experiència en l’àmbit educatiu i de converses amb col·legues de diversos centres he observat que, el que ja era una obligació amb les lleis anteriors, no s’ha desenvolupat mai adequadament. He de reconèixer que, tot i que la meva experiència és àmplia, no conec tots els centres de Catalunya i, per tant, no puc generalitzar sobre la situació global, però sí que puc afirmar que no he trobat mai cap col·lega que em parlés d’un centre on es lliurés al professorat que hi arriba per primer cop una programació anual del que haurà d’ensenyar als grups d’alumnes que tindrà a càrrec. L’Administració, doncs, ha proporcionat sempre la llei (primer nivell) i els docents han elaborat (quan ho fan, en la majoria de casos és quelcom que es delega a les editorials que els ven els llibres de text, cosa que suposa una perversió de la seva finalitat) el darrer nivell de concreció: les programacions d’aula.

I el segon nivell? Qui diu als docents quina és la progressió que s’ha de seguir en cada centre concret? Ningú no l’ha fet mai, el segon nivell: els docents passaven del primer nivell, en cru, a la programació d’aula (si és que la feien). Però com que les lleis anteriors eren força concretes, la cosa va anar passant sense gaire pena ni glòria.

La implementació de la LOMLOE, molt més general, menys concreta en el que cal aprendre, centrada en les competències, més flexible, per tant, va demostrar que l’emperador anava nu i va aixecar queixes generalitzades en el professorat, que trobava a faltar, ara sí, el segon nivell de concreció, el “què he d’ensenyar“.

Això ha portat a molts equips directius a impulsar finalment la creació d’un segon nivell de concreció, però es troben en una situació complexa: els professionals que han de liderar aquesta tasca són sovint professors en càrrecs directius (empesos per inspectors que també són antics docents i que no han passat per cursos específics en canviar de nivell: cadascun porta la motxilla que ha anat carregant amb els anys d’aula), amb la sobrecàrrega de feina que això implica i, sovint, sense formació específica en currículum. El resultat és que, en no entendre exactament què se’ls demana, intenten desenvolupar el que semblen programacions d’aula generalistes enlloc de fer el nivell de concreció anterior. No s’entén el que es demana i, per tant, no se sap fer; ben bé com passa amb els alumnes.

L’objectiu d’aquest text, doncs, és doble: primer, diagnosticar el problema actual en l’aplicació dels nivells de concreció i, segon, proposar una millor implementació que respecti l’esperit de la llei i ofereixi més flexibilitat als docents.

La situació actual: el salt al buit

El problema principal que he observat és que fa massa temps que molts docents intenten passar directament de la llei (punt A) a la programació d’aula (punt C) sense que ningú els hagi facilitat el nivell intermedi de concreció (punt B). Ningú ha fet la feina de contextualització i adaptació que correspon al centre educatiu.

Ara que alguns centres intenten fer aquest pas intermedi, sovint miren de demanar als docents que hi treballen (organitzats per departaments didàctics) l’elaboració de llistes dels sabers bàsics que ja estan treballant a cada curs. Però crec que és un error d’enfocament: quan els centres no fan la seva feina de concreció i passen directament de la normativa a facilitar materials als docents, es generen diversos problemes:

  • Manca d’adaptació al context: Sense la contextualització de la llei a les característiques del centre, no es tenen en compte les necessitats específiques de l’alumnat ni l’entorn.
  • Pèrdua d’autonomia pedagògica (de professionalitat, que diria l’Elena Ferro): Els docents reben directament elements de la llei i les seves habilitats personals no són preses en consideració, en certa manera són menyspreades.

Per què no deixem els sabers (que, segons la llei, no són ni exhaustius ni vinculants) per al docent i centrem el segon nivell de concreció en els criteris d’avaluació? Què han de saber els alumnes d’aquest centre per passar d’un curs a un altre? Els docents, si són bons professionals, ja sabran seleccionar els sabers que ajudaran els alumnes a transitar pel camí de la competència.

Fer-ho així suposaria, al meu entendre, respectar l’ordre lògic: primer cal definir què esperem que l’alumnat sigui capaç de fer (criteris d’assoliment) i després els docents decideixen quins sabers són necessaris per arribar-hi.

Aquest problema de saltar-se el segon nivell de concreció és especialment greu en el currículum de llengües. Les assignatures de català i castellà han d’impartir unes mateixes competències, assolir els mateixos criteris i dominar els mateixos sabers bàsics. Sense una tasca adequada de concreció per part del centre, que estableixi criteris d’assoliment coordinats, cada docent pot acabar treballant de manera descoordinada, duplicant esforços o deixant buits en la formació de l’alumnat.

Com s’hauria de fer: una proposta d’implementació correcta

Una implementació correcta dels nivells de concreció ofereix múltiples beneficis:

  • Flexibilitat pedagògica: Els docents poden adaptar els continguts mantenint els objectius clars.
  • Coordinació efectiva: Especialment important entre les llengües, ja que permet una planificació conjunta basada en criteris compartits.
  • Atenció a la diversitat: Facilita l’adaptació a les necessitats específiques de cada alumne mantenint els estàndards d’aprenentatge.
  • Autonomia responsable: Els centres i els docents prenen decisions pedagògiques dins d’un marc clar d’objectius.

En l’àrea lingüística, per exemple, una implementació correcta permetria que els centres defineixin perfils de sortida coordinats per a català i castellà. Per exemple, si l’objectiu a 3r d’ESO fos que l’alumnat “sigui capaç de comprendre textos orals complexos”, serien els equips docents qui decidirien quins sabers específics (tipus de textos, estratègies de comprensió, etc.) són més adequats per assolir aquest criteri, sempre de manera coordinada entre ambdues llengües, evitant llacunes i duplicitats, i optimitzant el temps.

Cal mencionar que el Departament d’Ensenyament, veient els dubtes que molts centres els feien arribar a l’hora de desenvolupar aquest segon nivell adequadament, ha començat a fer propostes pròpies, de moment per a llengües i matemàtiques. Això demostra la necessitat d’una millor comprensió i implementació dels nivells de concreció per part dels centres, però també que el departament no confia en la professionalitat del seu propi personal: potser hauria estat molt més educatiu (i, per tant, efectiu a llarg termini) formar el cos d’inspectors en el guiatge dels equips directius per a l’elaboració d’aquest segon nivell de concreció, llargament esperat. La solució és sempre “Més educació”.

En conclusió, crec que la correcta implementació dels nivells de concreció curricular és fonamental per a l’èxit de la LOMLOE. Això requereix que els centres assumeixin el seu paper real: definir criteris d’assoliment clars enlloc de llistes de sabers, i deixar que siguin els docents qui seleccionin els continguts més adequats per assolir aquests criteris.

Aquesta estructura no només és més respectuosa amb l’autonomia professional dels docents, sinó que també facilita una millor coordinació entre àrees, especialment en el cas de les llengües, on la cooperació és essencial.

El canvi no és fàcil i requereix formació i temps, però és necessari per garantir que la LOMLOE compleixi els seus objectius de personalització de l’aprenentatge i millora de la qualitat educativa. La clau està en entendre que cada nivell té una funció específica i que tots són imprescindibles per al bon funcionament del sistema educatiu.