Deu fer un any i mig que vaig descobrir el curs “Crea y Comparte: de la práctica a la publicación”, de la Fundación Promaestro, mentre xerrava a Twitter ja no recordo ben bé amb qui. Recordo que vaig llegir la descripció amb curiositat i pensar “això és exactament el que necessito”, però vaig acabar “tancant la pestanya”. No era el moment.

Hi ha alguna cosa frustrant en passar anys desenvolupant pràctiques que funcionen —que veus que funcionen, que l’alumnat t’ho confirma amb els seus resultats i la seva implicació— i que tot això es quedi entre les quatre parets de la teva aula. Potser alguna companya t’ho pregunta a l’hora del pati, potser ho comparteixes en una reunió de departament (o potser ho amagues, per evitar el menyspreu dels “col·legues”), però res més. El coneixement es dilueix, no transcendeix, no arriba a qui podria aprofitar-lo.

De fet és precisament per evitar aquesta frustració, que cada any (ja des d’abans de ser funcionària) accepto la responsabilitat de guiar les pràctiques de 2 alumnes del màster del professorat: necessito que determinades pràctiques no es quedin en “coses de teòrics allunyats de l’aula” i evidenciar que, ben aplicades, són un avenç real (en l’aprenentatge dels alumnes, en la gestió de l’aula, en la pràctica professional). M’agrada pensar que els ajudo a entendre què significa ensenyar més enllà de la teoria, que els ofereixo una finestra a la complexitat i la bellesa de la docència real. Aquesta mateixa voluntat de difondre bones pràctiques (que sé que tinc) és el que em porta ara a voler fer un pas més. Perquè… si puc arribar a dos alumnes en pràctiques cada any, per què no intentar arribar a deu, a cent, a mil docents a través d’una publicació?

Però una cosa és tenir bones pràctiques (i mostrar-les físicament) i una altra molt diferent és saber explicar-les amb rigor, amb fonamentació teòrica, amb una estructura que permeti que altres docents les puguin entendre, adaptar i aplicar als seus contextos. I aquí és on sempre m’he encallat. Perquè fer-ho bé és difícil. I fer-ho sola, encara més.

L’any passat, doncs, en descobrir el curs, vaig demanar-ne informació i Promaestro va interpretar que estava preparada per inscriure’m-hi. Però jo estava enmig del màster “Altes capacitats i desenvolupament del talent” de la UNIR i vaig pensar que no era assenyat compaginar ambdues formacions. Així que, com deia, vaig “tancar la pestanya”, vaig aparcar la idea, amb l’esperança que Promaestro em tornaria a trucar, tal com els havia demanat.

I enguany, finalment, ho he vist clar i he demanat la inscripció. El curs és gratuït, però el procés de selecció és força estricte i inclou una entrevista personal telefònica. Sembla que ho he superat tot i ja estic llesta per començar.

Aquest curs m’ofereix exactament el que necessito:

  • una estructura clara,
  • un acompanyament personalitzat i, sobretot,
  • un objectiu tangible al final del camí (culminar amb un article publicable a la Revista Pensadero no és poca cosa).

Només he publicat un article a la meva vida, mentre feia el postgrau “Innovació i ús creatiu de les TIC en ensenyament” de la UOC, amb el meu company de màster, en Jordi Sáez. Però aquell article no recollia cap experiència d’aula, sinó la nostra opinió entorn de la importància d’incloure les TIC a l’aula no com a objectiu en sí mateix, sinó com a eina. Va ser un exercici interessant, però no va anar més enllà.

Aquesta vegada serà diferent: aprendré a publicar de debò, a sistematitzar una pràctica real, a fonamentar-la amb evidències, a explicar-la de manera que pugui arribar a molts més docents dels que podria arribar mai amb converses de passadís. I això em fa una il·lusió immensa: podré escriure sobre el que realment faig cada dia, sobre el que funciona, sobre el que aprenc dels meus alumnes.

Una segona raó per fer ara el curs és més pràctica, però igualment important: el moment és l’adequat. El cronograma del curs està excel·lentment espaiat, amb 50 hores distribuïdes entre gener i desembre de 2026, cinc sessions síncrones (vespres de dimecres) i temps més que suficient entre entregues. Enguany no he demanat la reducció de jornada (com sí que vaig fer per al màster, el curs passat), però veig factible seguir el curs sense que interfereixi greument amb la meva tasca professional: hi ha períodes de respir entre mòduls, les sessions són a una hora raonable i el format online, com sempre, em dona la flexibilitat que necessito.

En aquest temps, el curs em guiarà des de la contextualització de la pràctica fins a la redacció final de l’article, passant per l’observació sistemàtica, la fonamentació teòrica i l’anàlisi de resultats. Tot això amb tutoria personalitzada —i això m’encanta— i feedback iteratiu (fins a tres intents per tasca). No estaré sola en cap moment del procés, i això fa tota la diferència del món, perquè tenir algú expert que t’acompanyi, que et llegeixi, que et faci preguntes, que t’ajudi a millorar… és un luxe.

I també hi haurà treball col·laboratiu amb altres docents (cosa que sempre m’ha agradat i que he trobat a faltar en moltes formacions on line): quatre de les deu entregues requeriran coordinació amb companyes i companys del curs, i espero que aquests espais d’intercanvi siguin tan enriquidors com imagino.

Les tasques en qüestió consistiran en la redacció d’un article per a la revista Pensadero, i ara mateix hi ha dues pràctiques que vull documentar:

  1. l’aplicació de les optatives DesafiaMent I i II, fruit del màster del curs passat, que busquen desenvolupar les competències cognitives superiors i el pensament creatiu de l’alumnat a través de reptes interdisciplinaris i del desenvolupament d’un projecte personal d’aprenentatge,
  2. l’adaptació a la morfosintaxi de les aules per pensar de Peter Liljedahl, un enfocament que transforma l’aprenentatge de la sintaxis en un espai de reflexió metalingüística activa.

Totes dues pràctiques tenen molt a veure amb una idea que vaig aprendre de Renzulli: “a rising tide lifts all boats”. Perquè l’excel·lència educativa no és excel·lent si no és inclusiva.

Les pors que tinc (i per què no m’aturen)

No seria honesta si digués que encaro el curs sense cap inquietud. La justificació teòrica —cercar evidències científiques, gestionar bibliografia amb normes APA, fonamentar rigorosament la pràctica— és probablement el repte més gran. No és el meu fort natural, i sé que el Mòdul III serà exigent. Però també sé que el curs proporciona recursos i suport específic per a això, i que podré aprofitar les tutories per demanar ajuda quan em quedi encallada.

També preveig que mantenir la constància durant tot un any no serà fàcil: precisament perquè el procés és iteratiu, el curs no permet acumular tasques al final: cada entrega es construeix sobre l’anterior (també en això està ben fet). Això vol dir que hauré de ser disciplinada amb la planificació setmanal, trobar-me espais de treball i no deixar-me portar per la inèrcia del dia a dia (ai, la procrastinació!). Però si alguna cosa he après com a docent és que les coses importants requereixen esforç sostingut, i això m’ho prenc com una oportunitat per demostrar-me que puc fer-ho.

Però tot plegat em sembla poc davant la il·lusió d’aprendre a escriure amb rigor sobre la meva pràctica; la il·lusió de poder compartir el que faig amb docents de tot arreu, gent que potser no coneixeré mai però que podrà llegir el meu article i pensar (com ho vaig pensar jo abans que ells) “això ho puc adaptar a la meva aula”; la il·lusió de contribuir, encara que sigui amb un altre petit granet de sorra, al coneixement educatiu docent. Perquè crec fermament que els i les docents tenim molt a dir, molt a aportar, i que quan compartim el nostre coneixement tots i totes sortim guanyant.

Encara no sé quina de les dues pràctiques documentaré finalment. Tinc fins al 28 de gener —la primera sessió síncrona— per decidir-ho, i vull demanar l’assessorament dels professors abans de triar entre ambdues propostes. El que sí que tinc clar és que vull triar la que pugui explicar amb més profunditat, la que tingui més potencial de transferència a altres contextos, la que pugui ser més útil per a altres docents.

Sigui quina sigui la tria, estic convençuda que aquest 2026 serà l’any en què passaré de “fer bones pràctiques” a “compartir bones pràctiques”. I això, en si mateix, ja és motiu suficient per fer el pas.