Pedagogia diferencial: de la utopia a la possibilitat

2009. 2n ESO en un institut barceloní, prop de la costa. Un alumne de 12 o 13 anys es queixa:

“Profe, perquè no ens tractes a tots igual? És injust!”

La resposta em va sortir instintiva, sense gaire reflexió:

“Però és que no sou tots iguals: no us puc tractar a tots igual perquè tots sou diferents!”

La contundència de la meva resposta em va sorprendre a mi mateixa, perquè el cert és que no hi havia pensat gens, però era un ressó de lectures que havia fet des de la primera adolescència. I tampoc sabia aleshores que estava entrant, sense saber-ne el nom, allò que en pedagogia s’anomena Pedagogia diferencial.

17 anys després, aquest cap de setmana, he llegit dos articles, un de Laia Pinilla i un altre de Javier Tourón, que m’han fet entendre millor el camí que he recorregut al llarg d’aquests 17 anys. La Pedagogia Diferencial, tal com l’explica Tourón citant García Hoz, parteix d’una premissa innegable: el subjecte de l’educació és la persona, un individu que encarna de manera única la natura humana. Cada alumne, amb les seves qualitats singulars i, sobretot, amb les seves singulars possibilitats, exigeix un tractament educatiu personal. Laia Pinilla ho expressa des d’una mirada més compromesa socialment: la Pedagogia Diferencial, en un context on la diferència (entesa com a riquesa de la nostra naturalesa) pot comportar desigualtat i discriminació, ens compromet “que la nostra acció educativa procuri l’equitat i la no discriminació per cap motiu”.

Aquí està la clau: equitat, no igualtat!

Tourón ho diu rotund:

“una escola o educació que no es basi en les diferències individuals no pot anomenar-se tal”.

Perquè els alumnes són diferents, amb característiques diverses i ritmes d’aprenentatge diferents. I això obliga a pensar en com adequar l’educació a aquestes diferències.

Però tornem a l’any 2009: com deia, jo, en respondre la intervenció d’aquell alumne, no estava improvisant. Estava parlant de manera instintiva des de tres tradicions que conformen la meva identitat i que, sorprenentment, convergeixen en el mateix principi.

1. L’arrel religiosa: Les primeres comunitats cristianes, segons el llibre dels Fets dels Apòstols (4:34-35), vivien amb un criteri clar: es distribuïa “segons les necessitats de cadascú”. No era una distribució igualitària sinó equitativa. El principi de la caritat cristiana no és donar a tothom el mateix, sinó donar a cadascú el que necessita. Però també l’Antic Testament ho anticipava. No només en les seves lleis sobre l’estranger, la vídua, l’orfe i el pobre (tractaments específics per a necessitats específiques); les prescripcions del jubileu establien mecanismes de redistribució segons les circumstàncies de cadascú i els profetes proclamaven una justícia que no era uniforme sinó equitativa. La dignitat inherent de cada persona —creada a imatge i semblança de Déu— no demana tractament idèntic, sinó respecte a la singularitat de cadascú, perquè la diferència és una tria (deliberada, cal suposar) de Déu.
2. L’arrel política Marx ho va formular amb claredat meridiana a la Crítica del Programa de Gotha (1875). “De cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons la seva necessitat.”  I aquesta frase, que molts consideren l’essència del comunisme, és també l’essència de la pedagogia diferencial. Des d’una cultura política d’esquerres, ratllant l’anarquisme, sempre m’ha quedat clar que tractar igual els desiguals és perpetuar la injustícia. L’escola que homogeneïtza, que pretén que tots arribin al mateix punt pel mateix camí i al mateix ritme, no és una escola emancipadora sinó reproductora de desigualtats. La pedagogia llibertària —de Ferrer i Guàrdia a les escoles modernes— sempre ha defensat el respecte a la diversitat, l’autonomia de l’alumnat i l’adequació de l’educació a les necessitats individuals. Perquè la llibertat autèntica no és tractar tothom igual, sinó que cadascú pugui desenvolupar el seu potencial.
3. L’arrel pedagògica Tot i que jo encara no havia llegit res sobre pedagogia (i, de fet, m’havia empassat el que deien els companys més experimentats: que els pedagogs eren uns bufanúvols), la interseccionalitat —aquest concepte que Laia Pinilla recupera de Kimberlé Williams Crenshaw— se’m començava a fer evident sense jo saber-ne el nom: les necessitats socioeconòmiques s’entrecreuaven amb factors culturals, lingüístics, maduratius, familiars… L’experiència m’havia ensenyat que cada alumne arribava a l’aula amb una història única. No podia tractar igual qui venia amb un bagatge cultural ric però amb un trauma migratori, qui venia d’un context d’exclusió social, qui tenia altes capacitats (aleshores no sabia ni que existien, però sí que veia que hi havia alumnes brillants… que brillaven poc en el dia a dia) però estava emocionalment bloquejat, qui necessitava temps i qui necessitava reptes. La meva feina ha estat sempre la mateixa: mirar cada alumne als ulls i preguntar-me què necessita aquesta persona concreta per créixer.

Algú podria pensar que hi ha una contradicció entre cristianisme, comunisme i pedagogia diferencial. Jo hi veig una convergència que assenyalaria probablement una veritat universal. Les tres tradicions parteixen del mateix principi: la dignitat de totes les persones és igual, però les seves circumstàncies són diferents. I per tant, la justícia —sigui divina, social o educativa— no pot ser uniforme. El cristianisme primitiu ho va entendre: repartir segons necessitat. Marx ho va formular políticament: de cadascú segons capacitat, a cadascú segons necessitat. La pedagogia diferencial ho tradueix a l’educació: adequar l’acció educativa a les diferències individuals per afavorir que cada persona assoleixi els seus objectius.

Portem-ho a l’aula de llengua:

Hem de tractar aquests tres alumnes igual? No. Tenen els mateixos drets? Absolutament. Hem de treballar perquè tots tres puguin desenvolupar el seu potencial? Amb totes les nostres forces.

Això és pedagogia diferencial. I és justícia (en realitat el més just seria que cap nen hagués de patir el trauma d’una guerra ni prendre responsabilitats que corresponen als adults, però… juguem amb les cartes que ens donen, oi?). Com afirma Laia Pinilla en el seu article: no hi ha neutralitat en educació. “Tota acció educativa té uns objectius i una intencionalitat i, per tant, no podrà ser mai neutral. No posicionar-se, en contextos d’opressió, implica esdevenir còmplice.” La pedagogia diferencial, per tant, no és només una qüestió tècnica sinó política. Decidir adequar l’ensenyament a les diferències individuals, dedicar més temps i recursos a qui més ho necessita, reconèixer que no tots parteixen del mateix punt… són totes decisions polítiques que suposen acceptar que l’escola no pot ser neutra davant la desigualtat, que defensar l’equitat implica tractar desigualment els desiguals, que la nostra feina com a educadores i educadors és, com diu el Decret 175/2022,

“facilitar situacions d’aprenentatge per a l’assoliment de sabers i la millora competencial” fomentant “la consciència global i la consolidació dels valors democràtics”.

I els valors democràtics no es consoliden tractant tothom igual, sinó garantint que tothom tingui les mateixes oportunitats de desenvolupament, que és exactament el contrari, com hem observat de manera gràfica en la primera il·lustració d’aquest article (per garantir l’accés de tothom al partit, cal tractar-los de manera diferenciada; si els tractem igual, alguns se’n quedaran fora).

Pensem-hi un moment: l’educació privada —hegemònica abans que la Il·lustració engegués aquesta bogeria meravellosa que és l’educació universal— ja era personalitzada. El professor (generalment particular) coneixia l’alumne, adequava el ritme, escoltava els seus interessos, adaptava els materials. Per què l’educació pública hauria d’abaixar el nivell? Per què hauríem d’acceptar que democratitzar l’educació impliqui homogeneïtzar-la?

Però ja n’hi ha prou de fer volar coloms, Roser, com aterrem tot això al dia a dia? Fa temps que intento formar-me en personalització de l’aprenentatge, perquè estic convençuda que és cap a on hauria d’anar l’educació pública.

De fet, és el que estic intentant fer a DesafiaMent II: crear situacions d’aprenentatge on l’alumnat pugui seguir camins diferents segons les seves capacitats i interessos, on pugui aprofundir més o menys segons el seu ritme, on es plantegi reptes ajustats al seu nivell.

Personalitzar l’aprenentatge cada curs per a 30 alumnes diferents s’assembla molt a la condemna de Sísif.

El problema, com reconeix Tourón al principi del seu article, és que durant dècades la pedagogia diferencial “va requerir un esforç colossal per part dels professors, per la qual cosa es va anar abandonant no per falta d’eficàcia, sinó de recursos que la fessin raonablement viable”. No som herois, som docents.

Durant anys he viscut amb frustració aquesta paradoxa: sé que hauria de personalitzar més l’aprenentatge, però amb 30 alumnes a l’aula, amb la diversitat que això suposa, amb els recursos de què disposo… sembla una feinada inassumible. Com puc crear materials diferents per a cada alumne? Com puc fer-ne un seguiment individualitzat? Com els puc oferir reptes ajustats sense morir en l’intent?

I aquí hi ha l’esperança: les noves tecnologies podrien fer possible allò que abans era inassumible. Les eines digitals, la intel·ligència artificial, les plataformes d’aprenentatge adaptatiu… estan canviant la equació. No es tracta de substituir la mestra sinó de multiplicar-ne la capacitat.

I no és fàcil. N’estic aprenent. Però estic convençuda que és el camí: fer de l’educació pública una educació tan personalitzada com la que tenien els fills de les elits abans de la democratització de l’ensenyament. Perquè si vam conquerir el dret a l’educació per a tothom, cal que ens assegurem que es tracta d’una educació de qualitat (personalitzada) per a tothom. No ens podem conformar amb menys.