A l’aula, l’aprenentatge pot prendre moltes formes, però després d’anys d’experiència he comprovat que els meus alumnes aprenen millor quan ho fan de manera:

  1. inductiva,
  2. activa,
  3. globalitzada.

Aquest és el segon apunt que escric per compartir la meva visió sobre aquests enfocaments i com la metodologia per projectes em permet aplicar-los de manera efectiva.

2. Aprenentatge actiu: protagonistes, no espectadors

L’aprenentatge actiu implica que l’alumnat no és un simple receptor passiu d’informació, sinó que participa activament en el procés d’aprenentatge. Aquest enfocament:

  • Posa l’estudiant al centre del procés educatiu
  • Promou la interacció (l’aprenentatge és social, l’aprenentatge és social, l’aprenentatge és…), la manipulació (“què passa si…“) i l’experimentació (sí, a la classe de llengües també cal molta experimentació!)
  • Fomenta l’autoregulació i l’autonomia
  • Desenvolupa habilitats pràctiques (a mi fa temps que cap alumne em pregunta “profe, i això per a què serveix?”) i no només teòriques

A l’aula, això es tradueix en dinàmiques com:

  • Debats i discussions en grup
  • Activitats pràctiques
  • Resolució col·laborativa de problemes
  • Creació de productes o presentacions

L’aprenentatge actiu manté els alumnes motivats i compromesos, ja que els dona un paper protagonista i no de simples espectadors.

How to…

L’aprenentatge actiu és la manera natural d’aprendre i d’aquesta idea no me’n treuran. Els infants aprenen observant, imitant i, sobretot, fent. Cap infant que no hagi escoltat els adults parlant, aprendrà a parlar. Cap infant que no hagi vist com es camina aprendrà a fer-ho. Però si mantenim el nen assegut a la cadireta, no aprendrà a caminar. Si no ha de resoldre cap problema, no calcularà. Si no ha d’explicar res, no estructurarà les seves idees.

Per tal de mantenir els alumnes actius a l’aula cal, en primer lloc, que entenguin el que s’espera d’ells. Compartir els objectius d’aprenentatge i, si pot ser, models del “producte”, és un pas primordial que cal fer com abans millor.

Cal crear també un ambient segur i acollidor on els nens puguin equivocar-se sense por de ser sancionats (ni pel docent ni pels companys, alerta aquí), i on puguin intentar exercitar les seves primeres paraules, passes, multiplicacions o textos informatius.

En aquest sentit, a les aules, els grups petits fan meravelles, però també l’adult que guia l’aprenentatge, que estructura les bastides perquè les trobi en el moment oportú (qui pot haver deixat una cadira a la cuina perquè el nano s’hi enfili i abasti les galetes? O un tamboret al bany perquè s’assegui sol a la tassa del vàter?), fomentant l’autonomia sense caure en l’abandonament.

Aquestes activitats (caminar, parlar, escriure, calcular…) cal promoure-les amb preguntes potents (“vine!“) i, sempre que en sapiguem prou (perquè sempre es pot fer, encara que no se’ns acudi el com), contextualitzades en la realitat, que els estimulin a anar més enllà del que ja saben, que els treguin de la zona de confort i els facin enfilar-se a la cadira per agafar el pot de galetes.

Però no tot són preguntes. Els materials, tant si son uns mitjons amb puntets per millorar l’adherència com si són reglets cuisenaire o exemples de presentació audiovisual, també han de portar a interrogar-se sobre la realitat que els envolta. I han de permetre que manipulin el món, que sentin que el dominen, que els empoderin.

Tots hem vist alguna vegada (i d’altres ho hem patit) que un bebè que acaba de començar a caminar demana baixar-se del cotxet, dels braços, de la motxilla (alguns directament en salten) per estirar les cames, per tornar a experimentar la sensació de control que suposa avançar per tu mateix. Això sol provocar la desesperació dels pares, perquè un bebè camina MOLT a poc a poc (comparat amb la gambada llarga de l’adult que el duia).

Però també hem vist o experimentat la desesperació dels pares, quan el nen és una mica més gran (i pesa més) i caminar ja no li suposa una novetat: ja no vol caminar, ara vol que el duguin! Aquí també cal intervenir de manera preventiva per evitar la desmotivació:

  • Quan una activitat és una novetat, la motivació intrínseca mou muntanyes
  • Però els nens viuen pendents del nostre afecte (és adaptatiu: els hi va la vida)
  • Si entenen que el fet que ells caminin no ens provoca la mateixa joia que a ells, quan la motivació intrínseca s’apagui (quan s’adoni que caminar cansa més que deixar-se portar), els haurem de dur a coll

Realment ho volem? La rutina de sortir de casa amb prou temps per “perdre’l” caminant, farà que el nen trigui més a perdre la motivació. La rutina del nen de caminar una estona cada dia li enfortirà les cames i farà que trigui més a cansar-se. I amb el càlcul, la redacció, la lectura, el raonament… exactament igual. Són activitats que cansen, però que amb entrenament milloren molt i fomenten l’autoestima.

Finalment, com sempre, l’avaluació: cal treballar perquè la valoració que els alumnes fan del seu propi aprenentatge lligui al màxim possible amb la nostra. Això no vol dir que els haguem d’abaixar el nivell: al contrari, cal que els ajudem a ajustar el seu. Compartint els objectius a l’inici, com deia, i guiant la seva autoavaluació al final.