Portem unes setmanes de curs i, contra tot pronòstic (o potser no tant, quan es planifiquen amb antelació les tasques de tot el curs), les coses van bé. No perfectes, però bé. I això, treballant en un centre de màxima complexitat, ja és molt més del que de vegades sembla possible.

El projecte d’enriquiment que vaig dissenyar com a treball final per al màster “Altas capacidades y desarrollo del talento” del curs passat, amb dues assignatures optatives diferenciades, una per a 1r cicle de l’ESO i una altra per a 3r, s’ha posat en marxa i funciona. Amb matisos, és clar: sempre hi ha activitats repetitives, que veus que no funcionen, o que s’entendrien millor endreçades d’una altra manera… Vaig detectant els desajustos sobre la marxa, però això forma part del procés, oi? La teoria i la pràctica mai encaixen del tot a la primera, i menys en educació. Em sap greu que l’optativa de 3r, que havia de ser anual, finalment s’ha quedat en trimestral per qüestions organitzatives del centre, es clar, però són aquestes coses que no depenen de mi i que, per molt que t’esforcis, no pots controlar. Acceptar-ho i adaptar-se és part de la feina. I, en el fons, vol dir que repetint el procés 3 vegades (un cop per trimestre), aprendré molt més sobre el que funciona i el curs vinent ja en seré tota una experta.

El que sí que em fa especialment il·lusió és el Pla de Lectura del Centre. Va una mica endarrerit respecte a la programació inicial, però encara sento que és recuperable. El més important, però, no són els terminis: és l’acollida. Ja l’he presentat al consell de direcció i al claustre, i la resposta ha estat molt positiva. Diversos companys m’han buscat aquestes setmanes per demanar-me consell sobre com treballar la lectura a l’aula, o simplement per explicar-me com la treballen ells. I això sí que em fa goig. Perquè un projecte d’aquest tipus no el pot tirar endavant una sola persona: necessita que sigui col·lectiu, que s’hi impliqui el màxim de gent possible. I veure com puja el nombre de respostes a l’enquesta que vaig llançar al professorat —sobre la seva relació personal i professional amb la lectura, dins i fora de l’aula, i sobre com perceben la relació entre alumnes i lectura— em fa sentir que hi ha interès real, que no estic sola en això. Aviat (quan hagi acabat la preavaluació), podré enviar també les enquestes a les famílies i a l’alumnat (ja hem quedat amb el professorat de llengües que els ajudaran a fer-lo a classe: és aquest tipus de col·laboració, que em motiva!)

Perquè no soc un llop solitari ni un franctirador. Tinc empenta, sí, però sense el recolzament dels companys, sense que hi hagi complicitat i ganes de millorar junts, res d’això tindria sentit. I menys treballant en un context com el nostre, on cada petit avenç ja és una victòria.

Aviat arribaran els alumnes del Màster de secundària. Al final, tot i que n’havia demanat només dos (de la UAB), n’hauré d’assumir un tercer (de la UPF) per fer un favor a un company. No passa res: serà més feina, però també més aprenentatge compartit.

I també aviat començaré a treballar la sintaxi amb la metodologia “aules per a pensar”, que Peter Liljedahl ha desenvolupat tan exhaustivament en matemàtiques. Tinc ganes de veure com funciona en l’àmbit lingüístic, de portar aquesta mirada més activa i reflexiva a un contingut que sovint es percep com a àrid o, directament, desvinculat de la realitat dels alumnes.

Estic pendent, a més, que al novembre em confirmin si puc començar el curs “Crea y comparte”, de la fundació ProMaestro, que hauria d’ajudar-me a millorar la meva comunicació científica. Seria un pas més per compartir millor el que faig, per fer-ho més visible i, qui sap, potser inspirar altres docents que es troben en situacions similars.

I mentrestant, ja he entregat la programació didàctica de català —ni més ni menys que deu dies abans que acabi el termini!— i tinc preparada la preavaluació per quan ens demanin que omplim la graella. Vaig avançada. I això, en aquest moment del curs, em fa sentir orgullosa de mi mateixa i em dona una mica de marge per respirar.

Amb molta feina i preparació, les coses solen sortir bé. No sempre perfectes, però bé. Cal tenir visió d’on es vol arribar i no defallir. Cal confiar en el procés, en els companys, en els alumnes. I, sobretot, cal no perdre mai de vista per què fem el que fem: per millorar l’educació dels nostres alumnes, que és el que realment importa.

De moment, aguanto bé el ritme. Estic treballant molt, sí, però estic treballant bé. I això, al final, és el que compta.