Etiqueta: Treball competencial
“L’esquelet invisible” és una unitat de morfosintaxi per a 2n d’ESO basada en les Thinking Classrooms de Peter Liljedahl, adaptades a la llengua catalana.
Aquest canvi d’enfocament respon a la necessitat d’adaptar l’ensenyament d’aquesta disciplina al que diuen la competència lingüística 9 i els criteris d’avaluació 9.1 i 9.3 (que se citen en l’article). L’objectiu, doncs, no és que els alumnes memoritzin regles sinó que s’adonin del funcionament gramatical que ja dominen intuïtivament i ajudar-los a formular generalitzacions que els permetin millorar la seva pròpia expressió escrita i oral.
La unitat té 16 sessions dividides en cinc fases progressives i un dossier de 75 reptes amb tres nivells de dificultat. L’article n’explica el disseny i les dificultats reals d’implementació: trobar el grau de repte adequat, resistir la temptació d’explicar i connectar el treball a classe amb el treball individual a casa.
Crec que, lluny de descartar el terme “avaluació”, per gastat, cal defensar definicions clares que ajudin a distingir radicalment avaluació de qualificació: mentre la qualificació és sempre final i constata un estat, l’avaluació permet el canvi, perquè comporta presa de decisions per a la millora. Sota aquesta òptica, l’expressió “avaluació final” seria un contrasentit, per exemple.
Per aprofitar l’isomorfisme educatiu, que fa que ensenyem com vam aprendre, cal treballar aquesta distinció des d’infantil fins a secundària, amb pràctiques coherents i experiències inspiradores com la de l’Institut de Navarcles. Les paraules importen i el terme “avaluació” és massa central per abandonar-lo.
L’aprenentatge actiu, part d’un enfocament educatiu juntament amb l’aprenentatge inductiu i globalitzat, situa l’alumne com a protagonista del seu procés d’aprenentatge.
Aquesta metodologia natural es basa en una realitat: els humans sempre han après observant, imitant i, sobretot, fent.
Per implementar-la a l’aula cal compartir objectius clars, crear un ambient segur on l’error formi part del procés i proporcionar bastides d’aprenentatge que fomentin l’autonomia. És essencial plantejar preguntes potents i contextualitzades que reptin els alumnes, així com oferir materials que els permetin manipular i comprendre el món.
Per mantenir la motivació a llarg termini, cal incorporar la pràctica a la rutina diària, igual que es fa amb un infant que aprèn a caminar.
Finalment, l’avaluació ha d’acompanyar tot el procés, ajudant els alumnes a ajustar la valoració del seu aprenentatge amb objectius compartits i autoavaluació guiada.
Treballar amb la IAG és quelcom que ens pot alliberar molt de temps. En aquest article explico com vaig utilitzar Claude (IA) per preparar una exposició sobre la meva metodologia d’aula per al Claustre. En tres hores distribuïdes en dos dies, vaig aconseguir crear tres diapositives efectives i un guió concís. Li vaig proporcionar la meva programació didàctica, vam iterar propostes fins obtenir una estructura satisfactòria i vaig adaptar els seus dissenys combinant Canva i Google Presentacions. També em va ajudar a preparar i esquematitzar el guió per a cada diapositiva. El resultat va ser professional amb una inversió de temps molt raonable.
Comentant una situació d’aprenentatge des del punt de vista de la competència digital de l’alumnat.