Etiqueta: Treball cooperatiu
El Pla de Lectura de Centre (PLEC) és una tasca institucional que he assumit com a coordinadora LIC, però que no puc —ni vull— construir sola. El repte és aconseguir que tot el claustre senti la competència lectora com una responsabilitat compartida.
Per això, la sessió que vaig dissenyar per treballar el primer pilar del PLEC (saber llegir) estava pensada des de l’isomorfisme pedagògic i la disonància cognitiva: el professorat havia de viure el mateix procés d’aprenentatge que volem que construeixin per als seus alumnes. Dels nivells de comprensió a les bastides, passant pel diagnòstic col·lectiu de cada àmbit.
El resultat: cap àmbit va dir que la lectura no era la seva feina. Tots van tenir alguna cosa a dir. I això, en un claustre real, ja és molt.
“L’esquelet invisible” és una unitat de morfosintaxi per a 2n d’ESO basada en les Thinking Classrooms de Peter Liljedahl, adaptades a la llengua catalana.
Aquest canvi d’enfocament respon a la necessitat d’adaptar l’ensenyament d’aquesta disciplina al que diuen la competència lingüística 9 i els criteris d’avaluació 9.1 i 9.3 (que se citen en l’article). L’objectiu, doncs, no és que els alumnes memoritzin regles sinó que s’adonin del funcionament gramatical que ja dominen intuïtivament i ajudar-los a formular generalitzacions que els permetin millorar la seva pròpia expressió escrita i oral.
La unitat té 16 sessions dividides en cinc fases progressives i un dossier de 75 reptes amb tres nivells de dificultat. L’article n’explica el disseny i les dificultats reals d’implementació: trobar el grau de repte adequat, resistir la temptació d’explicar i connectar el treball a classe amb el treball individual a casa.
Fa un any i mig vaig descobrir el curs “Crea y Comparte”, de Promaestro, a Twitter. L’any passat vaig demanar informació, però estava fent el màster d’altes capacitats de la UNIR i vaig aparcar la idea. Enguany, finalment, m’hi he inscrit i he superat el procés de selecció.
M’il·lusiona poder sistematitzar les meves pràctiques d’aula —les optatives DesafiaMent o les aules per pensar de sintaxi— i arribar a més docents. Només he publicat un article, al postgrau de la UOC, però era teòric. Aquesta vegada aprendré a documentar experiències reals amb rigor.
El cronograma (50 hores, gener-desembre 2026) és compatible amb la meva feina. Tinc dubtes sobre la justificació teòrica, però l’acompanyament personalitzat em dona confiança. Aquest serà l’any de compartir bones pràctiques.
Aquest curs he adaptat les aules per pensar de Peter Liljedahl a les classes de sintaxi catalana de 2n d’ESO. Després de dos intents previs més tímids (2022-23 i curs passat), finalment m’he atrevit a implementar-ho completament: alumnes drets, en grups de 3, treballant reptes poc guiats durant 4-5 dies. Tot i que les meves classes no han estat perfectes, l’experiència ha estat tan positiva que ja estic dissenyant una proposta més estructurada per al curs vinent, començant per conceptes bàsics com sintagma i nucli.
La metodologia per projectes integra perfectament l’aprenentatge inductiu, actiu i globalitzat. És inseparable, des del meu punt de vista, del treball cooperatiu, que fomenta l’autonomia dels alumnes, permet una avaluació formativa en temps real i revaloritza el coneixement com a valor social a l’aula.
L’avaluació formativa i contínua, en paral·lel, és essencial en aquest model: proporciona models d’èxit, ofereix feedback constant, involucra els alumnes mitjançant auto i coavaluació, s’integra naturalment en les activitats i valora més el procés que el producte.