El Pla de Lectura del centre (Fonaments de paper) acaba d’arribar a la taula de l’equip directiu per a la revisió final, llest per ser validat pel Claustre i el Consell Escolar.
Generalment, un PLEC triga entre dos i tres anys a tancar-se, perquè és bo construir-lo de manera col·legiada, amb el consens i les aportacions de tot el Claustre, per garantir-ne la implicació. El nostre ha trigat un any perquè, en bona part, l’he estat fent sola.
Soc la primera a defensar la intel·ligència col·lectiva, però la realitat dels centres de màxima complexitat és que el temps és el recurs més escàs que hi ha. I el cert, com ja he dit en altres ocasions, és que aquest PLEC ja havia estat encarregat a dues persones abans de mi, que no havien avançat ni un borrall. Així que vaig decidir tirar endavant sola, confiant que el suport del claustre apareixeria en moments concrets, quan el demanés, encara que no fos una presència permanent.
I el claustre hi ha estat. Al principi de curs, responent un formulari sobre els seus hàbits de lectura (un gest aparentment petit, però que em va permetre construir una imatge honesta del capital lector intern del centre), però també cedint hores de classe perquè l’alumnat pogués respondre les corresponents enquestes sobre els seus hàbits lectors. Al final de curs, un segon formulari sobre els continguts que treballen a cada matèria, que ha estat la peça clau per dissenyar les biblioteques d’aula: no amb criteris genèrics, sinó amb els manuals i les fonts que realment necessiten els alumnes de cada curs. Sense aquestes dades, el diagnòstic del PLEC no seria el que és. Entremig, una sessió de claustre per treballar el pilar de saber llegir, on el professorat va reflexionar sobre els quatre nivells de comprensió lectora. Sense el claustre, no hauria pogut arribar lluny.
Però hi ha una altra força que ha empès el pla cap endavant, i que de vegades tendim a subestimar: la pressió que ve des de baix.
Les dades de les enquestes a les famílies ho diuen sense ambigüitat: el 89,1% vol més activitats de foment lector al centre. El 63% demana activitats a la biblioteca. El 52,2% participaria activament en activitats del centre si se’ls convoqués. I entre l’alumnat, un 51% demana explícitament més espais i temps per llegir. Això no és una dada abstracta: és una comunitat educativa que ha dit, a través de dues-centes quatre enquestes, que vol que el centre faci alguna cosa amb la lectura. Quan tens aquest nivell de demanda explícita, l’impuls d’actuar no ve de la normativa ni del sentit del deure professional. Ve de la sensació que no respondre seria una oportunitat perduda.
Però, com sol passar en les bones històries, el gir que ha canviat el document de manera més substancial ha arribat pràcticament al final: quan vaig començar a dissenyar el PLEC, la biblioteca de centre no existia com a opció real. L’espai que li pertocava (una de les aules més grans i lluminoses de l’institut, amb les parets plenes de prestatges que arriben ¡fins als quatre metres d’alçada!) feia anys que s’utilitzava com a aula convencional, perquè la necessitàvem per atendre l’alumnat. Els llibres hi eren, però acumulaven anys i pols a parts iguals. El pla es va concebre, per tant, en termes de biblioteques d’aula i de passadís: un model distribuït, més modest, però viable.
Les tres potes del PLEC: Saber llegir, Llegir per aprendre i Gust per la lectura. Imatge de makamuki0 a Pixabay
Fa dos mesos, l’equip directiu va veure l’oportunitat de recuperar aquell espai com a biblioteca de centre. El Consell de Direcció ho va aprovar. I amb això, el PLEC va girar com un mitjó. No els pilars (Saber llegir, Llegir per aprendre i Gust per la lectura es mantenen sòlids), però sí les possibilitats concretes que s’obrien dins de cadascun.
Si Llegir per aprendre ja tenia força clar que giraria entorn de les biblioteques d’aula, plenes de manuals que proporcionin a l’alumnat una altra via d’accés a la informació (DUA), el pilar del Gust per la lectura va créixer sobtadament de manera considerable: la biblioteca de centre es va convertir en l’eix vertebrador de les estratègies de foment lector, incloent-hi encara un altre element que fins aleshores semblava que no podia tenir lloc a l’horari: el Consell de Direcció ha aprovat recentment, per al curs vinent, dos espais setmanals de trenta minuts cadascun de lectura, integrats dins l’horari de l’alumnat d’ESO. Trenta minuts en els quals els alumnes llegiran lliurement, en silenci, un títol propi o triat del fons de la biblioteca. Trenta minuts en els quals els docents presents llegiran al seu costat, com a models lectors. Dues sessions per setmana de lectura autònoma i de dinamització. El temps protegit que el diagnòstic demanava.
La COVID ens va ensenyar a tots que la incertesa no és un parèntesi entre dos moments d’estabilitat: és la condició normal en la qual treballem. I que, si s’accepta, pot ser sorprenentment generativa. Un document viu no és el que ho preveu tot, sinó el que, com una taula de surf, pot adaptar-se al context canviant per enfilar-se al cim de cada onada.
El nostre PLEC va néixer sense biblioteca i ha acabat essent el document que justifica per quin motiu necessitem que aquella aula deixi de ser un magatzem de pols per convertir-se en el cor lector del centre. Aquest no era el pla. Però és un resultat millor del que calia esperar.
Ara falta que l’equip directiu el revisi, que el Claustre el validi i que el Consell Escolar l’aprovi. Falta dissenyar la biblioteca, adequar l’espai, omplir els prestatges. Falta, en definitiva, tot el que ve després d’acabar un document: la part que es construeix, necessàriament, amb tothom.
“Si hi vols arribar ràpid, ves sola; si vols arribar lluny, ves-hi acompanyada”. Ho deia la dita: he anat (força) ràpida perquè anava (relativament) sola, però arribar lluny serà feina de tots.
Deixa un comentari