Gramàtica a l’aula, de l’editorial Graó, és un d’aquells llibres que vaig comprar amb ganes i vaig deixar dormir al prestatge més temps del que hauria volgut. El vaig rescatar gràcies al PLEC d’un centre on vaig treballar poc després de la covid-19: mitja hora diària de lectura dins l’horari lectiu, pensada perquè els alumnes triessin què llegir i els docents, en teoria, en modeléssim la lectura llegint nosaltres també.
Em consta que no tothom ho feia. Jo sí. Jo vaig aprofitar aquella mitja hora diària (al llarg de tot un curs) per als llibres professionals que feia anys que m’esperaven al prestatge. Entre ells, Gramàtica a l’aula. El vaig llegir classe a classe, amb el llapis sempre a mà. I vaig descobrir un llibre que parla precisament de com passem del que ja sabem de la llengua (sense saber que ho sabem) a poder-ho explicar.
Jo llegeixo així
Ara bé, us he de confessar una cosa: no sóc de les persones que recorden literalment el que llegeixen (em passa des de petita: ni llibres, ni pel·lícules): el que llegeixo va sedimentant, es barreja amb tot el que ja sé i acaba formant part del meu bagatge d’una manera difusa, gairebé invisible, indivisible.
Fins ara, això no m’havia amoïnat gaire. Però com més em comprometo amb aquest bloc com a espai de reflexió professional, més necessito una manera de retenir, justificar i comunicar (encara que sigui parcialment) allò que llegeixo. Per això he decidit començar a incorporar-hi les anotacions que he anat fent al llarg dels anys en els llibres que llegia. Aquest article n’és el primer intent.
Un exemple d’aquesta integració de què us parlava? Aquest curs, sense recordar-ne la font, vaig incorporar a la meva aula algunes de les idees que, ara que en repasso els apunts, reconec en aquest llibre. Quan vaig voler treballar la morfosintaxi amb “L’esquelet invisible”, la unitat pensada des de les Aules per Pensar, vaig decidir que era important partir del que els alumnes ja sabien (quasi tots els meus alumnes estudien el català des de ben petits, tot i que són una minoria molt petita els qui el tenen com a llengua materna) i que volia que descobrissin les regularitats més que no pas explicar-se-les jo, despertant la seva intuïció lingüística i empenyent-los a trobar una explicació a diferents fenòmens.
No vaig fer-ho perquè ho hagués llegit dos anys abans. Ho vaig fer perquè, sense adonar-me’n, ja s’havia convertit en la manera com entenc que s’aprèn gramàtica: primer l’ús implícit, després la construcció (lenta, pròpia, verbalitzada) del coneixement explícit. El llibre em va donar la idea, però quan la vaig voler aplicar ja la tenia integrada en la meva manera d’entendre la docència.
Perquè el llibre parteix d’aquesta distinció, que sembla òbvia i no ho és, entre la gramàtica implícita (la que dominem des del moment que ens convertim en parlants d’una llengua concreta) i la gramàtica explícita (la que fem conscient i sabem verbalitzar). L’Anna Camps, en el capítol “Aprendre gramàtica”, ens explica que entre els 6 i els 10 anys, els infants ja fan anar de manera solvent els temps verbals, la subordinació i les concordances, i que les empren correctament sense saber-ne dir el nom. El repte de l’aula no és ensenyar-los a parlar (ja en saben), sinó acompanyar-los perquè puguin explicar el que ja fan.
“Mobilitzar el coneixement sobre l’estructura de la llengua i els seus usos i reflexionar de manera progressivament autònoma sobre les eleccions lingüístiques i discursives, amb la terminologia adequada, per desenvolupar la consciència lingüística, augmentar el repertori comunicatiu i millorar les destreses tant de producció oral i escrita com de recepció crítica.” (Competència específica 9 de l’àmbit lingüístic; Decret 175/2022)
Aquest pas de l’implícit a l’explícit no és un sol acte, sinó una seqüència d’operacions: detectar que alguna cosa no funciona en un text (oral o escrit), diagnosticar per què i, només després, corregir-ho. El llibre insisteix molt en un matís que en un primer moment em va costar de veure: detectar un error no és el mateix que saber-lo anomenar, i saber-lo anomenar no és el mateix que saber-lo corregir amb precisió. Són tres competències diferents!
Un dels exemples que més em va quedar és el del subjecte i la concordança. El llibre mostra dues versions d’un mateix exercici fet per alumnes: a la primera, identifiquen bé el subjecte, però l’expliquen amb un metallenguatge pobre (“el subjecte és el·líptic”, sense dir per què); a la segona, després d’un treball explícit de reformulació, arriben a justificar-ho amb propietat (“el subjecte és el·líptic perquè el verb és en primera persona i jo n’és el subjecte”). No canvia el que saben fer (ja sabien concordar el verb), canvia el que en saben dir.
L’altre bloc que m’ha semblat especialment útil és el de la valència verbal. És quelcom que vaig estudiar a la carrera, però que no vaig acabar d’entendre fins que vaig llegir el llibre. I aleshores ho vaig entendre tan bé que enguany ho he incorporat a “L’esquelet invisible” sense ni tan sols aturar-me a pensar per què no ho havia fet mai abans: hi ha verbs que no necessiten cap complement (néixer), verbs que en necessiten un (ignorar alguna cosa) i verbs que en necessiten dos (oferir alguna cosa a algú). Sona a terminologia densa, però l’aplicació és ben concreta: entendre que un complement pot ser imprescindible pel verb (regit) o simplement afegit (circumstancial) ajuda els alumnes a distingir, per exemple, entre un complement directe i un de predicatiu, una distinció que, com a docent de llengua, sé que costa molt de fer entendre si no es té clara aquesta base que, en el fons, parteix de la intuïció.
Però la idea que trobo més rellevant de tot el llibre no és cap d’aquestes aplicacions pràctiques, sinó una de més profunda: la reflexió gramatical no ensenya a parlar ni a escriure, sinó que construeix la capacitat de mirar la llengua com a objecte. I aquesta capacitat no s’aconsegueix fent arbres sintàctics ni cap de les altres metodologies d’anàlisi sintàctica, sinó pensant com construeixen els alumnes coneixements explícits a partir del que ja saben de manera implícita. I un cop aprenem a mirar la llengua com a objecte, superant així la dificultat que suposa per a l’alumnat l’abstracció, poden aprendre fàcilment a manipular-la i, manipulant-la, l’entenent i la dominen.
Per plantejaments com aquest, quan mentoritzo les pràctiques dels alumnes del màster de professorat, sovint els sorprèn la meva manera d’ensenyar la llengua. En algun cas, els he recomanat (i en algun cas fins i tot els les he regalades aprofitant que acaben les pràctiques pels volts de la diada de St Jordi) lectures com aquesta o sobre l’avaluació i la gestió de l’aula, temes pels quals mostraven interès en les nostres converses. I la seva sorpresa es converteix en un cert desconcert: com és que ningú els ha proposat aquesta bibliografia al màster, si fa deu, vint, trenta anys que està publicada i continua sent plenament vigent?
No hi tinc una resposta clara, però si escriure-ho aquí ha de servir perquè qui vulgui hi pugui arribar sense haver de topar-s’hi per casualitat, ja podrem dir que hi hem posat un granet de sorra, oi?
Deixa un comentari