«On són les biblioteques escolars de secundària?»

Dissabte vaig passar el matí a la jornada convocada pel Grup de Treball de Biblioteques de Secundària de Rosa Sensat, buscant resposta a la pregunta del títol: on són les biblioteques escolars de secundària?

La idea de fons era clara la biblioteca escolar no ha de ser un annex ni un racó bonic, sinó un espai estratègic. Un lloc d’equitat i d’oportunitats, de gust per la lectura i d’alfabetització mediàtica i informacional, pensat per a tota la comunitat educativa i no només per a qui ja llegeix. Si Ciències té laboratoris, si Visual i Plàstica i Tecnologia tenen tallers, si Educació física té un gimnàs (bé, al nostre institut no en té, i això també caldria repensar-ho), les matèries humanístiques necessitem una biblioteca escolar.

Al diàleg inicial hi havia tres mirades. La Mireia Manresa, de la UAB, va parlar de formar lectors, i també docents. Va defensar una formació que no es quedi en la tècnica i que faci persones culturals i crítiques. Va proposar situar l’alumnat en un ambient cultural, fer mediació amb les fonts documentals (perquè accedir-hi és igualtat d’oportunitats), recollir recerca sobre com es lliguen biblioteca, gust i confiança lectora, i crear un model propi, català, de biblioteca, amb objectius d’aprenentatge. Aquesta última idea em va quedar al cap: una biblioteca que no hi ha de ser per costum o per llei, sinó perquè es considera útil per a l’aprenentatge.

Teresa Verdaguer va defensar la importància de les bibliotecàries com a suport al docent. Un suport entès com a cooperació, perquè l’alumnat gaudeixi de tot el que llegeix a casa, obligatori o voluntari, i per compensar i equilibrar els qui no disposen de llibres a casa. Un suport en la mirada al currículum lector, perquè la biblioteca esdevingui un espai de classe, amable i flexible, amb exposicions relacionades amb els temes que s’hi treballen, ja siguin projectes de les assignatures o grans diades nacionals o internacionals.

Carme Pardo, bibliotecària de centre, ho va ordenar en dos conceptes.

1. El biblio-espai: calma, moviment de llibres, exposicions, sortides a la biblioteca pública.
2. La biblio-acció: suport al professorat anticipant-se a les seves necessitats (ens explicava com sol deixar llibres en els casellers del professorat, relacionat amb la pedagogia de la matèria que imparteixen o amb l’actualització de coneixements).

Ella aporta al PLEC itineraris de treball dels tres pilars (saber llegir, llegir per aprendre i gust per la lectura), manté el vincle amb la biblioteca pública i treballa la igualtat d’oportunitats. I una frase clara: la bibliotecària no pot dependre de l’AFA, perquè si depèn de la bona voluntat d’una associació, depèn de l’atzar que aquesta associació se la pugui permetre econòmicament.

Després van venir tres experiències, que aterraven les experiències:

• Núria Capdevila, de Gurb, va explicar una situació d’aprenentatge sobre atles. La biblioteca s’hi encarrega de la part teòrica (atles, sumari, índex i glossari, escala, llegenda i pictogrames) i el professorat de la matèria (inicialment visual i plàstica, però actualment geografia i història), de la pràctica, perquè l’alumnat n’acabi creant un de propi.
• Clàudia Forés, de Cabrils, va parlar de diferents clubs de lectura del propi Grup de Treball que ens havia convocat, i va mostrar una comparativa de clubs de diversos instituts.
• L’Ester Peretó, del Martí i Pous, ens va explicar què era la fanzinoteca, una altra situació d’aprenentatge, amb la col·laboració de l’assignatura de Visual i Plàstica i la participació en el GRAF (una trobada de còmic independent i autoedició), amb l’objectiu de fomentar l’acceptació de la imperfecció (i què important és intervenir en la percepció de l’error per part dels estudiants!), l’agència i la contribució a la biblioteca per part dels alumnes.

Tot i que les propostes pedagògiques eren interessantíssimes (i em van generar la idea d’una secció de treballs de recerca de qualitat fets al centre), el que més m’emporto, tenint en compte el moment en què es troba el nostre PLEC, és la comparativa de clubs.

Alguns patrons es repeteixen:

• Préstec de lots de la biblioteca municipal o del barri.
• Activitats voluntàries integrades a l’hora de lectura.
• Recompenses simbòliques, perquè el que és extraescolar demana recompensa, sovint a la nota (tot i que no sé on queda el plaer, si cal afegir-hi premis).

La ponència de Lucas Ramada sobre narratives audiovisuals (i més concretament sobre videojocs) va ser la que ens va fer pensar a totes. Va partir d’una pregunta incòmoda: com a treballadores culturals, en què pensem quan pensem en videojocs? Va dibuixar dos retrats robot:

• el del jugador, juvenil, arrossegat pel mercat,
• el del mediador, adult, que juga poc, que no té eines interpretatives i que no ha rebut formació inicial ni permanent en didàctica del videojoc.

Ens va fer adonar que, arran de prejudicis, hi ha un buit en la nostra comprensió de la cultura contemporània, i que si no som capaços de posar paraules a la cultura audiovisual, és normal que els alumnes la consumeixin de manera acrítica.

Ens va mostrar el rànquing de jocs llançats i venuts el 2024 i va defensar que la biblioteca incorpori tota la cultura de joc. No només els jocs de taula, sinó també els videojocs, per garantir que els alumnes accedeixen a productes culturalment, visualment, narrativament rellevants. Deia, a més, que això ajuda les famílies a canviar com viuen les pantalles, i va proposar d’incorporar a les biblioteques de centre tauletes amb jocs de qualitat precarregats. No crec que estiguem en aquest punt, encara, a l’institut, però és un camí a explorar més endavant.

Els alumnes van tancar la jornada, i van ser els més concrets:

• Un club de lectura extraescolar amb protagonista jove, plantejat com una «first literary date».
• Anar a la biblioteca en hores de classe, amb una «classe de biblioteca». No em va acabar de quedar clar si es referien a una hora de lectura o a algun altre format.
• Un carnet de lector que es marca cada cop que es publica una ressenya, com un carnet de fidelització (en el seu institut els servia com a “prova objectiva d’avaluació”, tot i que el mateix alumne reconeixia que quasi totes les ressenyes de la seva biblioteca les havia escrit una única persona, ell).
• Aplicar les idees de la xerrada d’en Ramada.
• I un club de debat sobre temes d’actualitat lligat a la biblioteca.

Torno a l’institut amb algunes idees: les «classes de biblioteca» i el carnet de lector lliguen amb l’hora de lectura del PLEC i, de fet, d’alguna manera ja ho estem aplicant. La biblio-acció és una manera concreta de connectar bibliotecària i PLEC (llàstima que ara mateix no sigui una proposta realista al nostre centre). Els clubs voluntaris dins l’hora de lectura, com els de Vila de Gràcia i Pau Claris, són el model més proper a un centre amb lectura autònoma setmanal, però em desagrada la idea de premi. El préstec de lots és una via fàcil de provar que ja fa anys que apliquem al centre. I la ponència sobre videojocs, que podria alimentar una línia de formació del claustre, esdevé l’única proposta radicalment innovadora respecte al que ja fem (o tenim pensat fer).

La pregunta del títol continua oberta. A alguns centres, la biblioteca és ben viva. A d’altres, encara s’ha de fer. I, tot i que la llei hi obliga (Llei 4/1993 i Llei 12/2009), sovint el Departament d’Ensenyament és el primer a posar pals a les rodes (obligant els centres a convertir la biblioteca en una aula mitjançant la creació d’un bolet; proporcionant als centres biblioteques buides, sense llibres, sense mobles, sense hores, sense…). Això sí, quan els resultats internacionals en lectura no són els que desitjàvem, la societat entra en pànic i mira, acusadora, uns docents que fan el que poden amb recursos (materials, personals, temporals) inexistents.