Hi ha un moment, cada estiu, en què encara no sé ben bé com anirà el curs però ja tinc ganes de començar-lo. I som just en aquest moment.
Les vacances m’han servit per desconnectar una mica, prou perquè tot el que vaig aprendre el curs passat maduri, i em senti a punt per preparar una nova sembra.
Comencem per la lectura, que és on el canvi respecte als cursos anteriors és més visible. El PLEC (que vaig dissenyar el curs passat i que finalment es va aprovar al claustre final) esdevindrà aquest curs temps real a l’aula, cada setmana, i això em permet quelcom que fa anys que volia fer: triplicar el nombre de lectures que demanaré als alumnes respecte el curs passat. Triplicar, no exagero: els darrers cursos, les hores setmanals de classe no em permetien fer més d’una lectura obligatòria anual; enguany en seran tres. Però sabeu que no m’agrada perdre el temps i per això cada lectura respon a un moment concret del curs.
Al primer trimestre, just després de treballar la gramàtica (amb què obriré el curs), els alumnes llegiran dos capítols (un que els indicaré jo i un altre que triaran ells mateixos) de El futur del català depèn de tu, de Carme Junyent, amb la intenció d’enriquir la recerca sobre el plurilingüisme amb un coneixement expert de la situació de la nostra llengua i de donar eines a la generació següent per entendre que cal salvar la diversitat lingüística.
Al segon trimestre, coincidint amb la literatura trobadoresca i amb tot el que ja sabran de la societat medieval gràcies a l’assignatura de projectes interdisciplinars, llegiran El llibre de les bèsties, de Ramon Llull. M’agrada especialment aquesta tria perquè no és una lectura aïllada: s’alimenta d’allò que ja saben i, alhora, ho enriqueix. Havia pensat de demanar-los que llegissin alguna de les versions adaptades de Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, però el fet que sigui lectura tradicional de batxillerat (no vull aixafar la feina dels col·legues) i que sempre em sembla preferible una lectura completa que una de parcial… Em va sembla que el bestiari de Ramon Llull era assequible i interessant a la vegada, sense deixar de ser un clàssic.
I al tercer trimestre mantinc el que ja funcionava els darrers anys: cada alumne triarà un llibre d’una llista tancada, adequada a la seva edat. Com el curs passat, la llista té dinou títols, i m’ha fet gràcia adonar-me, en repassar-la, de la diversitat que amaga: hi ha novel·la realista i de creixement personal, humor, ciència-ficció i distopia, misteri i thriller, i fins i tot una novel·la històrica ambientada al monestir de Ripoll. Entre els autors hi conviuen una científica especialista en robòtica que escriu ciència-ficció (la Carme Torras) amb un youtuber que explica mitologia grega en clau d’humor (en Pol Gise), i el pes d’autores i autors queda força equilibrat. No busco que els alumnes llegeixin “el mateix llibre bo”; busco que cadascú trobi el seu, dins d’un ventall ampli i honest, per anar construint la seva personalitat com a lectors.
En els tres trimestres, la manera de demostrar la comprensió serà la mateixa: vídeos (que combinen una facilitat de correcció que ja em convé, amb la diversitat d’expressions que demana el DUA) amb un grau de dificultat creixent.
L’altra gran intenció d’aquest curs neix d’una lectura professional: Gramàtica a l’aula, de l’editorial Graó (que vaig llegir, per cert, gràcies precisament a la mitja hora diària que el PLEC ja havia instaurat en un centre on vaig treballar fa 4 anys). El repàs als aprenentatges que hi vaig fer, m’ha animat a flexibilitzar les Thinking Classrooms pel que fa a les pissarres: introduint-hi activitats de manipulació més física (amb cartes i fitxes) i deixant les pissarres per a activitats més concretes.
Fins ara, la metodologia de Peter Liljedahl (que he anat adaptant a la sintaxi en cursos successius) demanava que els alumnes treballessin drets, davant d’una pissarra vertical, en petits grups. Funciona bé, però a molts els costava més estar tanta estona dempeus que no pas la feina cognitiva, que és exactament el que buscava. I jo hi insistia, perquè així ho marca el mètode original, però he decidit deixar-ho anar, aquest curs. Proposaré més activitats manipulatives (que es poden fer assegudes, si ho prefereixen) i no exigiré que tothom es mantingui dret durant tota la sessió. No renuncio a la metodologia: l’ajusto. Un mètode que no evoluciona amb l’experiència de qui l’aplica no és un bon mètode, per molt ben dissenyat que estigui d’origen, perquè en pedagogia no hi ha receptes. I això és exactament el que aquesta lectura em va fer veure amb claredat: que la fidelitat a una metodologia no és fidelitat a la lletra, sinó a l’objectiu que persegueix.
I després hi ha el DesafiaMent, que continua (i això ja és una bona notícia en si mateixa), però que aquest curs hauré de repensar: precisament per poder disposar de una hora setmanal per a la lectura a l’aula, les optatives (com DesafiaMent) passen de tres hores setmanals a només dues. És una feina pendent, encara, però espero poder-la afrontar amb criteri.
Així arribo al llindar del curs amb tres línies clares:
- llegir més i millor,
- pensar la gramàtica amb més llibertat,
- retocar allò que calgui retocar sense perdre’n l’ànima.
Hi ha una energia particular en començar un curs sabent per què fas cada cosa. I aquest any també la tinc.
Deixa un comentari