ÈXITS QUÈ EM CAL MILLORAR?

He implementat DesafiaMent, el programa d’enriquiment que vaig dissenyar el curs passat.

He adaptat la metodologia Thinking Classrooms a la didàctica de la llengua i l’he portada a l’aula per primera vegada.

I he elaborat i tancat el Pla de lectura del centre. Ja està llest per aplicar-lo el curs vinent.

I tot plegat sense superar excessivament els llindars d’estrés recomanables.

Em cal millorar els reptes gramaticals del Thinking Classroom. L’alumnat no ha après tot el que esperava, i això em pesa, encara que sé que amb la metodologia tradicional tampoc no n’estaven aprenent.

 

OBSTACLES QUE VULL SUPERAR
Em costa delegar i confiar que els projectes compartits avançaran sense la meva intervenció constant.

No és un problema de control: és que quan no soc present, les coses no passen… o no passen com caldria. I això m’aboca a treballar sola quan no ho voldria, i a assumir feines que no em pertoquen quan jo les voldria compartir.
COSES PENDENTS
He de millorar la comunicació del que és DesafiaMent, especialment DesafiaMent II.

Tot i que el programa es considera un èxit, sembla que la seva funció no s’acaba d’entendre: he sabut fa pocs dies que sura en l’ambient la temptació d’integrar-ne els continguts al treball per projectes i prescindir-ne com a espai diferenciat.

Però DesafiaMent II és un programa d’enriquiment de nivell II i III: cap aula ordinària no pot substituir-lo. L’alumnat amb ACI i alt rendiment necessita un espai propi. Aquesta és ara l’assignatura pendent.

 

ESPAI PER ESBRAVAR-ME

Hi ha una cosa que no acabo de pair: la sensació que, si jo no soc present, les coses no passen. No és una qüestió d’ego, al contrari: odio sentir-me imprescindible! Però quan no soc a l’aula, l’alumnat no rep una explicació adequada dels objectius, ningú no supervisa l’ús de la IA, la rúbrica queda sense explicar… I els alumnes se n’adonen: demanen sortir per fer-me les preguntes a mi, tot i tenir un professor davant que hauria de ser perfectament capaç de resoldre els seus dubtes.

Sé que hauria d’aprendre a relaxar-me, que si una cosa no surt, doncs no surt. Però no puc. No puc suportar que els alumnes rebin una educació deficient per raons que no depenen d’ells. Menys encara en un centre de màxima complexitat dins del sistema públic. I aquest és el meu obstacle més gran: no he trobat la manera de conciliar la meva exigència amb una realitat que no sempre acompanya.